L’escultor refugiat que va escollir Andorra

Andorra la VellaMèxic, l’Argentina, el Congo o Andorra. L’escultor català Josep Viladomat (nascut l’any 1899 a Manlleu) havia de triar. A principis dels anys quaranta, des de França, on vivia exiliat, es va veure en la necessitat d’escollir la seva nova llar, després de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola i posterior dictadura, i a causa de les seves arrels republicanes. Va escollir Andorra.

Les altres tres opcions eren més glamuroses, li auguraven possiblement més èxit professional en la seva carrera com a escultor. Però tenien un petit inconvenient. Viladomat “no parlava castellà”. Així ho explica el seu net, Joan Viladomat (ara un dels principals empresaris del sector de l’esquí a Andorra). Estant a casa d’un mecenes amic seu, a Auch, un poblet molt a prop de Lourdes, “la meva àvia [i dona de Josep, Emília Lena] li va enviar una carta des de Catalunya” informant-lo que uns amics li havien parlat d’un “petit país que es diu Andorra, que és neutral, on Franco no hi entra i que Hitler ha dit que també el respectarà, i per tant tampoc hi entrarà”. I, a més, “hi parlen català”. L’escultor ho va tenir clar. Va rebutjar l’opció de l’Argentina (el polític José María Gil-Robles, amb qui mantenia contacte, li havia aconseguit bitllet per a la seva dona i els seus tres fills), l’opció de Mèxic (el llavors president Lázaro Cárdenas del Río l’havia convidat, ja que ell hi havia fet un monument) i la del Congo Belga (esperonat per un amic seu que hi vivia). Va marxar cap a Andorra.

L’escultor va començar la seva nova vida en un país desconegut per a ell. Carregat amb dos parells d’esquís a l’esquena (uns per a un fill seu i uns per a ell), després que els seus amics francesos l’hi recomanessin perquè era un element emergent a Andorra, i amb material del seu taller, va creuar la frontera francoandorrana pels Pirineus. Es van instal·lar en un edifici a Escaldes-Engordany, a l’avinguda Carlemany. A poc a poc tant ell com la seva dona i fills es va anar fent seu el país.

D’escultor a custodiar obres

Però anem una mica més enrere, abans dels primers passos dels Viladomat per la llavors desconeguda Andorra. Fill de Pere Viladomat (fuster i barber) i Ramona Massanas, el Josep era un mal alumne (ell mateix ho reconeixia) que se saltava les classes per acompanyar un escultor, l’Arnau, i aprendre dels seus treballs. En altres paraules, tenia clar que la seva vocació era l’escultura. La primera obra va ser Carbassa, l’any 1909, que el seu pare feia servir de cendrer.

La carrera de Viladomat va anar creixent, sempre partint de la tradició natural i detallista, basada principalment en les formes barroques i amb influència dels escultors grecs. L’any 1917 es va integrar dins el grup artístic dels evolucionistes, els quals buscaven el contrapunt al Modernisme a través del realisme. Va ser sobretot a partir d’aquí que les seves obres van començar a guanyar notorietat, també arran del concurs que guanya l’any 1927, convocat pels pares caputxins per commemorar el setè centenari de sant Francesc d’Assís. Per a tal efemèride Viladomat va decidir fer una escultura de bronze, que és encara a la muntanya de Montserrat.

Però la seva progressió es va veure truncada per l’esclat de la Guerra Civil. L’any 1937 va ser cridat a files en l’última lleva veterana, “a última hora, a vigilar els monuments i obres d’art de Montserrat”, entre els quals, evidentment, les seves obres. Ho va decidir el conseller de la Generalitat Bonaventura Gassol, explica Joan Viladomat, i va ser un lloc on va passar força temps, encara llavors acompanyat de la seva família. Més tard, també va prendre part al front de Madrid.

Però la guerra avança, els bombardejos també, i les forces republicanes, en canvi, minven. Viladomat va començar a entendre que el millor era exiliar-se, i més tenint en compte que va ser l’autor, l’any 1938, de la Medalla al Valor de la República. Va ser a partir d’aquí que va començar el seu llarg viatge de fugida d’Espanya, com el que van haver de fer milers i milers de refugiats. “Va passar per Prats de Molló, coll d’Ares, i va arribar amb riuades de gent” fins a França, amb destí a un camp de refugiats. Concretament, al de Les Haras, a prop de Perpinyà.

Tocat per la vareta de Picasso

Josep Viladomat s’hi va estar pocs dies, al camp de refugiats. “Allà només podies sortir si tenies família a França o recursos econòmics”, recorda el seu net. No tenia cap d’aquestes dues coses, però tenia Pablo Picasso. L’escultor nascut a Màlaga però amb arrels catalanes vivia llavors a París, i ja era un pintor consagrat, “amb recursos econòmics” i disposat a ajudar els artistes. Viladomat no va ser l’únic que va comptar amb el seu suport. “Treia tots els artistes catalans” dels camps de refugiats, explica Joan Viladomat.

Picasso va enviar un telegrama al coronel del camp demanant que deixessin sortir Josep Viladomat i un altre pintor que també estava al camp de refugiats. A ells els va enviar 500 francs, amb un escrit que deia “Que tingueu molta sort”, acompanyat amb la seva firma.

Els 500 francs es van convertir en 1.000, gràcies a l’astúcia de Viladomat. Quan va anar a buscar el telegrama de Picasso a La Poste, el noi que els va atendre, quan va veure la firma de l’artista, els va demanar que l’hi regalessin. “Jo no regalo res, que estem en guerra”, va dir-li Viladomat. Li va demanar 500 francs. Tracte fet.

Amb 1.000 francs a la butxaca, l’escultor va anar cap a París a donar les gràcies a Picasso, i va ser allà on es va trobar també amb Gil-Robles.

En resum, som a finals dels anys trenta, principis dels quaranta, i Viladomat és a París, la seva dona i el seu fill entre Sant Joan de les Abadesses i Manlleu, i les seves filles internades amb les monges a França, ja que van entrar dins els grups de nens i nenes de pares republicans que es van endur al país gal, en un procés finançat per sindicats obrers suecs, explica Joan Viladomat. L’escultor va iniciar els processos, va decidir emplaçament per tornar a començar, i la família es va acabar reagrupant al Principat.

Entre Andorra i Catalunya

La família Viladomat es va començar a fer un nom a Andorra sobretot a partir del negoci de l’esquí. Francesc Viladomat, el fill de Josep, va ser un esquiador professional (va participar en dos Jocs Olímpics amb la delegació espanyola), i va acabar transformant la seva passió en vocació empresarial. El 1956 va construir el primer teleesquí d’Andorra: era la primera estació d’esquí del país i la primera pedra del que és avui Grandvalira. En paral·lel, i durant els seus viatges mentre participava en campionats d’esquí, va veure la potencialitat del negoci comercial també relacionat amb l’esquí. Va ser així com, juntament amb la seva germana Adelaida, va tirar endavant la botiga Viladomat Esports, de material i roba esportiva. En l’actualitat el negoci segueix funcionant i el porta la descendència de l’Adelaida.

Pel que fa al seu pare, a Andorra va trobar la tranquil·litat per poder reprendre la seva carrera com a escultor. Vivia entre el Principat i Catalunya, on feia encàrrecs per als dos governs: al país veí va ser el responsable de la polèmica figura de Franco, inaugurada el 1963 i recentment retirada després de la pressió popular. Al Principat hi trobem el monument al copríncep Joan Benlloch o el monument commemoratiu del primer centenari de la Nova Reforma.

L’escultor, ja consagrat, va morir el 1989 al país que l’havia acollit cinquanta anys abans.