26/01/2017

Sobre (s)àvies i (s)avis

3 min

El secret d’una bona vellesa, segons Gabriel García Márquez, no és altra cosa que un pacte honrat amb la solitud. Però aquest acord està esdevenint una fita ingrata en la nostra societat. I és que l’aniquilació constant de qualsevol traça d’aroma de vellesa, juntament amb la fugida constant de la soledat, posa entrebancs a aquest apropament.

Zygmunt Bauman definia la solitud com la principal por de l’era postmoderna. La pèrdua del sociòleg polonès ens deixa una mica més orfes en una societat immersa en una crisi existencial que ens ensenya a arraconar tot allò que ens fa sentir incòmodes. Un esquema social que aparta les contradiccions i pors sense resoldre-les.

En aquest context, la vellesa colpeja la línia de flotació de la societat de la immediatesa. En el segle de la mentida, les persones grans són les que ens poden apropar a la veritat, des de la mirada de qui ha transitat per tota una vida.

Temps enrere (ja ho referenciava Epicur de Samos: “No és afortunat el jove, sinó el vell, que ha viscut una bonica vida”), tant en la nostra cultura com en d’altres, arribar a l’ancianitat era -i en algunes comunitats encara ho és- signe de prestigi. Les persones velles esdevenien refugis de coneixement i saviesa i assumien rols destacats en l’arena col·lectiva. Se’ls reconeixia l’esforç d’arribar a aquella etapa, i alhora se’ls agraïa la inversió feta en la família i la comunitat.

Actualment, a casa nostra, la vellesa esdevé tan sols una època per sobreviure. Una etapa d’invisibilitat provocada per la lluita global contra l’envelliment, que s’alça com a repte personal per assolir un pseudotriomf social. La vellesa s’aïlla, i per això l’aportació a la col·lectivitat que es permet a la gent gran és gairebé inexistent.

En l’era de la postmodernitat, en què el més important és tenir i no ser, les persones que no es poden computar com a individus productius són desestimades i arraconades, o, en el millor dels casos, entretingudes.

L’encontre amb la vellesa, doncs, és d’una extrema complexitat, ja que no es regeix per les normes del cost-benefici d’un accelerat sistema capitalista. El mateix ritme i la simple presència de la vellesa desafien i qüestionen de manera directa la il·lusió de la immediatesa, en què no hi ha lloc per a l’espera.

I alhora la vellesa és l’anunci de la desaparició del jo, el que ens pot connectar amb la soledat amb majúscules. La nostra gran por. Probablement voler fugir del pas del temps és un reflex de la negació de la pròpia finitud. En lloc d’acceptar aquesta realitat, la diluïm. La manca de reflexió i l’endormiscament provocats per l’abundància i el consum han comportat un important canvi de valors. Tot allò que no ens és útil econòmicament és susceptible de convertir-se en deixalla.

Fa unes setmanes s’alertava de la sobremedicació a què se sotmet les persones grans, sobretot les dones (prop del 25% prenen antidepressius). Es reflectia l’augment progressiu de l’ús de fàrmacs per contrarestar, en molts casos, la soledat forçada que suporten. Per altra banda, ja són massa els casos de forta pobresa que colpegen les llars de moltes persones grans. I cada cop es visibilitzen més maltractaments reiterats, abusos econòmics, abandonaments i negligències (segons l’OMS, afecten com a mínim el 10% de les persones grans, però tan sols un de cada cinc casos és denunciat).

Aquests són tan sols alguns exemples del nostre món hiperconnectat tecnològicament, i alhora desconnectat del més humà. Símptomes d’una clara crisi moral que, dissortadament, ja ens comença a descriure. Tot plegat provoca que els nostres (s)avis i (s)àvies esdevinguin vells i velles silenciats i oblidats, i que paguin un preu molt car en la darrera etapa de la vida.

La societat líquida en què vivim, descrita per Zygmunt Bauman, es mostra intolerant al pas del temps, incapaç d’integrar la solidesa del que representen la vellesa i la mort. Però una societat que no té en consideració la seva gent gran no respecta la seva història i, al seu torn, tampoc respectarà el seu futur.

Ara, des del present, tenim l’oportunitat de revertir-ho, evidenciant la profunda gratitud a les nostres (s)àvies i (s)avis per ser-hi. Però no esperem, no triguem massa, perquè el temps segueix sent finit.

stats