La majoria del cens electoral
Una de les moltes incerteses que envolten encara la possible celebració del referèndum del mes de setembre és el quòrum de participació necessari perquè el resultat sigui considerat vàlid. A l’entrevista que el president Carles Puigdemont va concedir a l’emissora de ràdio francesa Equinox es va poder copsar com de poc clara té aquesta qüestió el nostre màxim representant. Glossar les seves paraules i introduir-hi una mica de política comparada pot resultar útil per a donar una mica de clarícia a aquest vidriós assumpte.
Quan el periodista va preguntar quants vots del sí farien falta per considerar guanyat el referèndum, el president no va vacil·lar: “La meitat més un vot dels vots emesos”. En canvi, quan va preguntar quina seria la taxa de participació requerida, el president es va dedicar a romancejar. “Tenim experiències diferents”, va dir Puigdemont. Va esmentar “el cas de l’Estatut” (48,85% de participació) però també va dir que ens podríem fixar en “la mitjana de participació de les diferents eleccions” (62,20% si ens cenyim a les catalanes). La referència a l’Estatut va portar el periodista a fer una pregunta punyent: si la participació fos inferior a la de l’Estatut, ¿el resultat no seria vàlid? Puigdemont, en comptes d’admetre francament que no ho seria, va fugir d’estudi. “No ens podem posar en aquestes situacions”, va dir. I es va referir, sense citar-la, a la doctrina de la Comissió de Venècia sobre referèndums, que no està precisament pensada per a referèndums d’autodeterminació i encara menys per a referèndums unilaterals.
Una cosa que hauria pogut fer Puigdemont és aplicar al quòrum de participació la mateixa reflexió que va fer a propòsit del quòrum d’aprovació. “Dans tous les cas du monde”, va dir el president, l’aprovació s’obté amb la meitat més un dels vots (ara no entrarem a discutir el cas de Montenegro, on la Unió Europea va exigir un quòrum més elevat). Es tractaria de mirar quina taxa de participació han tingut els referèndums d’autodeterminació “dans tous les cas du monde”, o com a mínim en tots els casos europeus.
Podríem començar l’exercici amb el referèndum sobre la dissolució de la unió amb Suècia celebrat a Noruega el 1905 (85% de participació), però potser no cal anar tan enrere i n’hi ha prou de fixar-se en els referèndums unilaterals celebrats a Europa des de la caiguda del Mur. Al referèndum eslovè de 1990 hi va participar el 93,5% del cens. Al referèndum lituà de 1991 va ser el 84,74%. Al referèndum estonià del mateix any van acudir a les urnes el 82,9% dels electors. Al que es va celebrar a Ucraïna van ser el 84,18%. El referèndum unilateral que ha tingut una taxa de participació més baixa és el de Bòsnia i Hercegovina de 1992, amb un 63,7% dels electors (aquesta baixa participació es va deure al boicot serbi, que al seu torn és un dels factors que expliquen el posterior fracàs de l’estat bosnià). En termes de participació, la generalització que es pot fer a partir de tots aquests casos és evident: la participació sempre s’ha situat molt per sobre del 50% dels electors.
Puigdemont sempre podria adduir que en cap d’aquests referèndums unilaterals que hem esmentat es va fixar prèviament un quòrum de participació. És cert. En aquest cas li podríem suggerir dos exercicis. El primer seria analitzar el cas del referèndum islandès de 1918, on es posava a votació la constitució d’un regne sobirà islandès en unió personal amb Dinamarca. El 92,6% dels votants van votar a favor d’aquest canvi d’estatus. Però Islàndia no es va convertir en un estat sobirà (la raó principal és que només va participar a la votació el 43,8% del cens). El segon exercici és més casolà: es tracta d’obrir la pàgina 95 del primer informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional i llegir en veu alta: “Per al cas que es vulgui assegurar especialment la legitimitat política del resultat, es podria considerar exigir un quòrum de participació. El llindar d’aquest quòrum hauria de determinar-se, en el seu cas, a partir d’una valoració política. A efectes merament indicatius, aquesta participació mínima podria fixar-se en la majoria del cens electoral (50% + 1 vot)”. En altres paraules, si el president vol obtenir algun tipus de reconeixement internacional per al referèndum del mes de setembre hauria de començar a explicar per ràdios i televisions que no considerarà vàlids els resultats si no hi participen, almenys, 2,75 milions de catalans, és a dir, 400.000 més dels que van participar a la consulta del 9-N.
