Com Dinamarca?

En una entrevista publicada el passat 31 de maig, Artur Mas va deixar d’emmirallar-se en Holanda i va explicar que, en termes de justícia social, el seu model és Dinamarca. Dinamarca és precisament un dels referents que Modest Guinjoan, Xavier Cuadras i Miquel Puig van triar fa dos anys per al seu llibre sobre “la Catalunya possible”. El nom de Dinamarca també va saltar a la palestra quan el passat mes de maig el Parlament danès va declarar que “la qüestió de la independència de Catalunya és un assumpte de diàleg pacífic i democràtic entre Catalunya i el govern espanyol”. (La cosa va arribar al punt que l’Associació de Municipis per la Independència va demanar als ajuntaments que pengessin la bandera de Dinamarca, una estrambòtica crida que va ser àmpliament desatesa pels nostres alcaldes i alcaldesses.)

A Com Àustria o Dinamarca Guinjoan i companyia parlen bàsicament d’economia, però són ben conscients que la independència per ella mateixa no resoldrà cap dels nostres problemes econòmics, sinó que tot dependrà de la qualitat del nostre sistema polític. Un petit ingredient de qualsevol sistema política democràtic és el seu sistema electoral. Doncs bé: ara que s’acaben de celebrar eleccions a Dinamarca, i ara que la llei electoral catalana encara el seu enèsim fracàs, sembla que és un bon moment per considerar si el sistema electoral danès també podria ser un bon model per a Catalunya.

Dinamarca té un dels sistemes electorals més proporcionals del planeta. A les eleccions del 18 de juny, el partit socialdemòcrata va obtenir el 26,3% dels vots i el 26,9% dels escons; el partit popular danès, el 21,1% dels vots i el 21,1% dels escons; el partit liberal Venstre, el 19,5% dels vots i el 19,4% dels escons, i així anar fent. El contrast amb Catalunya és considerable: amb el 30,7% dels vots a les eleccions de 2012, CiU va obtenir el 37% dels escons; amb el 13,7%, ERC es va endur el 15,6% de les actes de diputat. En altres paraules, amb només el 44% dels vots la suma de CiU i ERC va obtenir una còmoda majoria absoluta del 52,6% de la cambra. En general, a Catalunya són possibles dues situacions que a Dinamarca serien impensables: guanyar unes eleccions en vots sense fer-ho també en escons i guanyar en escons sense fer-ho també en vots.

Els politòlegs s’han empescat diferents índexs que permeten mesurar la proporcionalitat o desproporcionalitat d’un sistema electoral, tot quantificant la distància entre la proporció de vots i la de representants obtinguts. Michael Gallagher, per exemple, va desenvolupar l’índex “dels quadrats més petits”: com més baix és aquest índex, més alta és la proporcionalitat del sistema, i a l’inrevés. A Dinamarca aquest índex no arriba a l’1, mentre que al Regne Unit, que té un dels sistemes menys proporcionals d’Europa, passa del 15. A mig camí, l’índex de les darreres eleccions espanyoles va ser el 6,93.

La raó principal per la qual Catalunya no té un sistema electoral propi és el desacord permanent entre els partits pel que fa precisament a la proporcionalitat. Els partits que obtenen més vots en territoris més poblats prefereixen reforçar la proporcionalitat; i els que obtenen més vots en territoris menys poblats prefereixen mantenir un cert grau de desproporcionalitat. Sovint, l’argument que donen aquests partits per no enfortir la proporcionalitat és la conveniència de garantir l’adequada representació del territori, que a Catalunya és certament divers. Doncs bé: el referent danès mostra que aquest argument no és sinó una excusa que dissimula un estricte càlcul electoral. Dinamarca, amb un territori tan o més divers que el català (tinguem present la insularitat), és un bell exemple de compatibilitat entre la màxima proporcionalitat i la garantia de la representació territorial.

No cal dir que en la perspectiva d’unes eleccions com les del 27-S la qüestió del sistema electoral que s’apliqui és especialment delicada. Si no hi ha cap gir inesperat en el debat parlamentari, les eleccions se celebraran d’acord amb el sistema vigent, que té el defecte de premiar innecessàriament amb més diputats els districtes electorals (les províncies, vaja) amb menys població. L’aplicació d’aquest sistema electoral pot fer que passi el que no pot passar a Dinamarca: que la majoria absoluta parlamentària que es formi no recolzi en una majoria absoluta de vots. En unes eleccions normals això no seria cap problema greu, però en unes eleccions volgudament plebiscitàries pot acabar convertint-se en un gros inconvenient.