07/07/2016

Referèndums i qualitat democràtica

3 min

D’una manera gairebé mil·limètrica, el 26-J es va confirmar el que pronosticaven les enquestes: a Catalunya, els partits que demanen o acceptarien un referèndum per resoldre el plet català van tornar a guanyar les eleccions, tot repetint el nombre de diputats (29 de 47) i calcant pràcticament el percentatge de vot (al voltant del 56%). (En canvi, amb el seu 32% els partits independentistes no van fer un resultat per a tirar coets). Com que a escala espanyola el referendumisme es va desinflar, alguns analistes han conclòs que cal descartar un referèndum pactat amb l’Estat i que l’única via referendària que deixa oberta el 26-J és la d’un referèndum unilateral d’independència (RUI).

Certament, amb la nova composició del Congrés costa d’imaginar l’escenari negociador que pogués propiciar un referèndum pactat. La pregunta és si amb l’actual composició del Parlament de Catalunya és versemblant esperar que el govern català convoqui un RUI a curt termini. D’una banda, hi ha una consideració aritmètica: un cop trencat de facto el pacte amb la CUP, el Govern no disposa d’una majoria parlamentària fiable. És cert que al setembre la CUP pot tornar al reng processista i aprovar la qüestió de confiança i tot el que calgui, però no es pot oblidar que la majoria absoluta que forma la suma de Junts pel Sí i la CUP només representa el 48% del vot, una acumulació de forces tan respectable com insuficient per a tirar endavant un desafiament de la magnitud d’un RUI. I aquesta constatació és independent del que decideixin les bases de l’ANC a la consulta interna que tenen organitzada per al 15 de juliol.

D’altra banda, hi ha un argument de coherència electoral per a descartar un RUI immediat: al programa de Junts pel Sí la paraula unilateral no hi surt ni una vegada i l’únic referèndum que es preveu és el de ratificació d’una Constitució catalana elaborada pel Parlament després d’unes eleccions constituents.

Allunyada la perspectiva de referèndums immediats, potser val la pena aprofitar l’impàs per a reflexionar sobre la bondat del referèndum com a instrument de decisió política. En teoria política, el referèndum té els seus partidaris més fervents i els seus detractors més aferrissats. Hi ha qui el veu com l’encarnació més pura de la democràcia i hi ha qui el considera un perill per a la democràcia, en la mesura que pot fomentar la temuda “tirania de la majoria”. No fa pas gaire, Daniel Gamper exposava en aquestes mateixes pàgines un dels arguments favorits dels detractors del referèndum. El filòsof adduïa que la ignorància dels votants els incapacita per a prendre decisions assenyades davant els dilemes que plantegen els referèndums. Certament, l’argument és perillós: els votants ignorants que voten als referèndums són els mateixos que voten a les eleccions, i en un extrem els arguments contra el referèndum poden convertir-se en arguments contra les eleccions i, finalment, contra la democràcia mateixa. Si la política és un afer dels experts, per què caldria mantenir el ritual de les votacions populars?

Així com Gamper, remuntant-se a Plató i pouant en teòrics contemporanis com Schumpeter, flirteja amb una visió elitista de la democràcia, hi ha una munió d’autors que simpatitzen amb models més radicals (participatius) de democràcia, que no limitin el paper del ciutadà a expressar les seves desinformades preferències votant cada cop que el criden a les urnes. Per posar un sol exemple, aviat farà 30 anys de la publicació de Models of democracy, on el politòleg David Held planteja un programa de “democratització de la democràcia”. La realització d’aquest programa exigeix, entre altres coses, un “ enlightened understanding ” (en podríem dir discerniment il·lustrat ) dels ciutadans, en virtut del qual puguin prendre decisions informades a l’hora de votar. La darrera campanya electoral ha confirmat una altra vegada com de lluny som d’aquesta situació ideal. Per il·lustrar-ho, només cal veure els titulars d’un dia qualsevol, com el 19 de juny: aquell dia Junqueras criticava “els aliats catalans d’Iglesias”; ERC demanava “en préstec” el vot de la CUP per impedir que anés a En Comú Podem, que al seu torn llançava “una opa a l’electorat socialista”; i CDC ressuscitava Montilla “per atacar els rivals”. Sense un debat públic digne d’aquest nom sobre els programes, la conclusió és aquesta: si després del 26-J l’independentisme no està per a tirar coets, no podem dir que l’esperança d’una democràcia catalana de més qualitat hagi quedat en gaire més bon lloc.

stats