El 28 de juny de 1914 un jove serbobosnià anomenat Gavrilo Princip va tirotejar l’arxiduc austríac Francesc Ferran i la seva esposa en una cantonada de Sarajevo i així va encendre sense saber-ho la metxa que havia de fer esclatar la Primera Guerra Mundial. Hauria estat bonic que el 28 de juny de 2014 els líders europeus es reunissin a Sarajevo per commemorar l’efemèride; la realitat és que van preferir reunir-se a Ieper el dia 26, una data que no era l’aniversari de res, perquè la batalla de Ieper (o Ypres, en francès) va començar el mes d’octubre.
Amb els líders europeus ja reunits i sopats a Ieper, i amb els solemnes parlaments ja pronunciats a la ciutat flamenca, la participació europea en les commemoracions del 28 de juny a Sarajevo va ser d’un perfil molt baix: un concert de la Filharmònica de Viena i poca cosa més. Els mitjans de comunicació internacionals van explotar una circumstància que potser no cal exagerar però que és ben il·lustrativa de la divisió que segueix presidint Bòsnia i Hercegovina (BiH). Gairebé al mateix temps que la Filharmònica tocava l’ Himne a l’alegria, en un altre barri de la ciutat les autoritats de la Republika Srpska (l’entitat sèrbia de BiH) inauguraven una estàtua de dos metres d’alçada dedicada a Gavrilo Princip, considerat un heroi que va lluitar contra l’ocupació austríaca -no pas a favor de la independència de Bòsnia sinó en pro de la seva annexió a Sèrbia.
Bòsnia i Hercegovina va accedir a la independència nacionalment dividida i la guerra de 1992-1995 només va servir per a consolidar i fins institucionalitzar la seva divisió interna gràcies a una versió del federalisme plurinacional, convertit en tercera via entre l’estat unitari que havien previst les elits musulmanes i el repartiment del país entre Sèrbia i Croàcia: l’estat de BiH va romandre unit però es va organitzar en dues entitats, una per als serbis (l’esmentada Republika Srpska) i l’altra per als bosníacs i els croats (la Federació de Bòsnia i Hercegovina), formada al seu torn per deu cantons autònoms que fins i tot van copiar el nom del model suís.
S’ha dit i repetit que els acords de Dayton de 1995 van ser eficaços per a posar fi a la guerra però no per a crear un estat viable al cor dels Balcans. En aquest sentit, tot el que han fet tradicionalment les elits nacionalistes de cada comunitat és explotar en benefici propi un sistema institucional que al cap i a la fi, com recorda Matthew T. Parish, no va ser negociat per les parts sinó dissenyat per advocats dels Estats Units i imposat pels seus diplomàtics. Considerant que aquest diumenge, 12 d’octubre, BiH celebra eleccions presidencials i legislatives, ara caldrà veure si el malestar de la població que va esclatar en l’inèdit aixecament popular de la primavera passada es reflecteix en uns resultats que no responguin al clientelisme nacionalista habitual. Una informació encara desconeguda que podria ser indicativa és el nombre de persones que van evitar declarar-se bosníaques, croates o sèrbies al cens de població fet entre l’1 i el 15 d’octubre de 2013 (el qüestionari del cens no preveu que una persona es pugui declarar simplement bosnio-hercegovinesa).
En realitat, però, si els líders europeus no van acudir a Sarajevo el 28 de juny no va ser per la por d’ensopegar radicals serbis cridant “ Putsati u EU ” (Dispareu a la UE) davant d’un actor disfressat de Gavrilo Princip que brandava una pistola (per sort de plàstic). Si els líders europeus no van acudir a Sarajevo va ser perquè no tenen res a oferir als ciutadans d’aquest país. La situació de Bòsnia i Hercegovina l’any 1995 requeria tot un Pla Marshall que mai no va arribar, i després de les catastròfiques inundacions d’enguany (que han causat pèrdues comparables a les de la guerra) l’ajut internacional ha brillat per la seva absència. El que BiH espera de la UE no són declaracions de bones intencions com les de la cimera que es va fer a Sarajevo el 2010 durant la presidència espanyola de la Unió (“L’entrada de tots els Balcans occidentals a la UE continua sent el nostre objectiu compartit”), sinó un compromís seriós per a aixecar l’economia, crear infraestructures i reformar les institucions. En termes polítics, una de les lliçons que cal treure d’aquest cas és que el federalisme no és bo ni dolent: funciona o no segons les circumstàncies. A BiH no ha funcionat fins ara, i potser el fracàs del federalisme en aquest país pot ser útil per a avaluar les perspectives del sistema en altres llocs on se’n planteja la implantació com a solució dels problemes territorials.
