17/05/2017

I si els catalans ens portéssim millor?

4 min

La negociació dels pressupostos generals de l’Estat (PGE) i l’acord assolit pel PP amb el PNB sobre el cupo -la quota que paga el govern basc al govern central pels serveis que aquest darrer presta- i sobre unes quantes coses més han obligat tots els actors polítics catalans i espanyols a posicionar-se sobre si estaven satisfets amb l’acord o no. Podem distingir tres posicionaments bàsics.

En primer lloc, hi ha els que opinen que si el PDECat i (en menor mesura) ERC haguessin deixat de banda la reivindicació de celebrar un referèndum sobre el futur de Catalunya haurien pogut obtenir un tracte semblant a l’assolit pel PNB. Sembla que és el missatge que volia donar Rajoy i el que alguns mitjans que podríem caracteritzar com a nacionalistes espanyols han defensat. Tanmateix, per a la major part del PP i del PSOE l’acord és ofensiu perquè redueix els recursos que es poden distribuir en la negociació en curs del nou model de finançament autonòmic. Però no poden queixar-se gaire perquè l’acord l’ha fet el seu líder -en el cas del PP- o perquè el PSOE, mitjançant el PSE, governa al País Basc en coalició amb el PNB. Tant els del PP com els del PSOE haurien posat el crit al cel si un acord remotament similar s’hagués signat amb l’antiga CiU, amb el PDECat o amb ERC. I immediatament s’haurien generalitzat a totes les comunitats autònomes les concessions fetes als catalans. En canvi, ningú en aquests ambients no demana res. La queixa és soferta i no puja de to. Per la seva banda, els uniformistes a ultrança -Ciutadans- s’han quedat sense discurs. No han votat contra els PGE perquè diuen que la reforma del cupo es votarà en una llei separada, i aleshores hi votaran en contra. Resposta ingènua: si el govern central rep menys quota basca i ha de retornar l’excés cobrat en el passat, això s’ha d’incorporar als PGE. Però aquesta resposta encara és més ingènua (o potser gens) perquè quan arribi l’hora de votar la nova quota basca, el PSOE hi votarà a favor i farà innecessari el suport de Ciutadans.

En segon lloc, podem diferenciar els que insisteixen que ni el PDECat ni ERC ni el govern de la Generalitat podrien obtenir mai un tracte semblant, ni de bon tros, perquè el cost polític (electoral) per al PP o per al PSOE és massa alt, mentre que pactar el mateix amb els bascos no en té. És el missatge dels ambients i mitjans que donen suport a Junts pel Sí, i del sobiranisme en general. Per a tots ells, l’acord PP-PNB no fa més que confirmar que en la relació de Catalunya amb l’Estat no hi ha acord possible. Quan s’ha obtingut en el passat, l’Estat l’ha desnaturalitzat a la primera ocasió possible. Va ser així amb la Constitució, desnaturalitzada primer amb el cafè per a tothom i després amb la Loapa com a conseqüència del cop d’estat del 23-F. Ha estat així en cada negociació que semblava exitosa, com quan es va obtenir una proporció de l’IRPF i poc després el govern central va procedir a abaixar-lo, o com quan es va obtenir l’acord de les Corts Generals per a l’Estatut, es va ratificar en referèndum, però després el Tribunal Constitucional hi va passar el ribot.

En tercer lloc, hi ha la tercera via. L’opinió i els mitjans proclius a la tercera via han quedat xocats. La tercera via no és espanyolista, sinó catalanista, i està convençuda que l’aposta independentista, i fins i tot la referendària, són un error polític. Segons els qui la representen, els catalans podrien obtenir molt més amb una posició políticament més flexible i no obsessionada amb el dret a decidir. Però, per a la tercera via, el pacte de Rajoy amb el PNB ha estat una bufetada. Per més esforços que han fet per defensar que una actitud més dialogant podria donar més bons resultats, han reconegut que Catalunya mai podria sortir tan ben tractada d’una negociació amb el partit governant a Madrid, especialment si el millor tracte és estrictament fruit de la bilateralitat de l’acord i no es pot generalitzar a totes les comunitats autònomes. El reconeixement de la asimetria entre la posició basca i la posició catalana, fonamentada en com es toleren -Espanya endins- les singularitats d’uns i altres, només porta a una conclusió raonable si no es vol acceptar la completa laminació de Catalunya com a subjecte polític, o si no es vol acceptar el mal tracte a la ciutadania de Catalunya. En un supòsit o un altre, la paradoxa és que l’única possibilitat d’una tercera via passa per arrenglerar-se en el suport a la reclamació del dret a decidir. No hi ha esperances de tercera via si no és empenyent a favor de la solució radical. És el que en el seu moment van fer els bascos, que encara ara recorden amb satisfacció que no van votar la Constitució espanyola. El dret a decidir -el referèndum-és l’única eina negociadora a l’abast de la ciutadania de Catalunya. La tercera via acabarà descobrint que no hi ha altra via.

stats