31/03/2017

Carta al meu avi, Josep Ferrer: Avi, han parlat de tu

2 min
Avi, han parlat de tu

Avi, se’m fa molt estrany escriure’t una carta quan he llegit tantes vegades les que us enviàveu tu i la iaia quan vas anar a la guerra. Només era per dir-te que a la televisió -un dels invents que no vas poder conèixer- han parlat de tu, ara que farà 80 anys que et van matar.

Soc periodista, avi. Tu eres músic i picapedrer, m’ha explicat la mare. La meva mare és la Isabel, la teva filla gran, la que tenia quatre anys quan vas haver de marxar a la guerra. Té la imatge gravada de quan us vau acomiadar, a Vic, que us anàveu fent adeu amb la mà mentre t’allunyaves camí del front. També hi havia la Rosita, la teva segona filla, que aleshores tenia dos anys i que li sap molt greu no conservar cap record d’aquell moment. I la teva dona, la Maria, la iaia, que t’abraçava embarassada de vuit mesos. Era un 29 d’abril del 1938. Ja no en vas tornar, de la guerra.

El 23 de maig l’exèrcit nacional et va matar al Morinyol, a prop de Balaguer. Cinc dies abans, des del front, escrivies a la iaia: “Suposo que quan rebràs aquesta carta ja hauràs tingut el nen. Tingues força serenitat, que aviat acabarà aquesta guerra i podrem reprendre la nostra vida sense tornar-nos a separar”. Al final no va ser un nen, com tu volies. Va ser una nena, la Dolors. La iaia va tenir el consol de saber que l’havies arribat a conèixer: el dia que van arribar totes les teves pertinences a casa, enmig de la teva documentació, hi va aparèixer, tacada de sang, la foto que ella t’havia enviat de la Dolors.

Saps, avi? La iaia va ser tota la vida una dona molt valenta. Per poder pujar tres nenes petites, agafava el tren des de Vic, amb menjar de les cases de pagès, i se n’anava a Barcelona o a València a fer l’estraperlo. Va obrir una taverna al carrer Sant Pere, que la gent en deia Ca la Viuda. Em sap greu dir-te que la dictadura va durar gairebé quaranta anys. Llavors, per fi, la iaia va cobrar la pensió de viduïtat i va descobrir els viatges de l’Imserso a Benidorm. La iaia lligona, li dèiem, perquè es veu que tenia molta requesta.

Tres filles, totes casades, totes vives, tres gendres, i després vam arribar set nets i tretze besnets, si no em descompto. Tots hem anat fent la nostra vida sense haver-te conegut, com ha passat en tantes famílies catalanes. Tots hem crescut amb el teu record, molts anys des del silenci i ara ja, per fi, parlant-ne més obertament. Tots estem molt orgullosos de tu, avi. Si no s’ha fet justícia, com a mínim s’ha fet memòria.

P.D. T’han recordat a la tele en un programa que es diu Trinxeres i que dirigeix el meu amic Eloi Vila. Saps què, avi? La cançó que tu vas prometre a la iaia que sonaria a la ràdio si en sorties amb vida la va posar ell al programa: J’attendrai. T’esperaré.

stats