Arrels religioses de l’espiritualitat laica
Diumenge passat, Pasqua Granada, moltes parròquies van reviure l’espectacle dels nens de primera comunió. La regla és compleix sempre: com més empolainats, més vaga és la idea, sobretot la dels adults que els filmen i retraten, del sagrament que rebran. Els pocs capellans de nova fornada, a diferència dels supervivents del Concili Vaticà II, accepten estoicament que sigui aquesta la principal clientela que els queda: o l’entomen o abaixen la persiana. No és, doncs, sorprenent que siguin sovint els pares pujats en famílies més profundament religioses, els pares que entenen el sentit dels sagraments, els més ferms partidaris de mantenir-ne al marge els propis fills.
El tema planteja una inquietant paradoxa. En un cert sentit, i contradient el desig de la gran majoria del clergat, l’espiritualitat més autèntica s’ha autoexpulsat dels temples i dels rituals catòlics. Hi pensava fa vuit dies, als Hostalets de Balenyà, en un dels actes laics més profundament espirituals a què he assistit en els últims anys: l’adeu al Carles Capdevila. No s’ha dit gaire que aquesta manera apassionada que tenia el Carles d’entendre la comunicació com un acte de servei a la societat no és gens aliena al clima religiós postconciliar. “Tenir humor vol dir tenir moral, i tenir moral vol dir tenir valors”, va resumir genialment en un dels seus últims articles. I no puc evitar preguntar-me fins a quin punt, sense rituals ni temples, podran aquests valors -diguem-ho sense complexos- espirituals plantar cara a la banalitat materialista que s’oficia cada dia des de tants temples, rituals i púlpits: a la que desmoralitza i amenaça de fer perdre l’humor als infants que intentem educar.
Alguns teòlegs asseguren que la lògica del concili engegat per Joan XXIII tenia una inevitable deriva laïcista. No seria gens estrany: el pas del dogma a la fe, un pas imprescindible perquè l’espiritualitat convisqui i s’enriqueixi amb la raó, té una clara deriva agnòstica. Només podem tenir fe en el que sabem que no podem saber. Però aquesta fe que no es deixa anar en el dogma i, justament perquè no s’hi deixa anar, es manté espiritual, aquesta fe que s’ha deixat de sentir còmoda en els temples de les religions convencionals, només omple i escalfa quan no ha fallat el més important un cop resoltes les necessitats materials bàsiques: tenir uns pares, una família, un entorn, que ens estimi i ens digui coses boniques.
Mentre a tants milions això els falli, moltes religions degeneraran en dogma, intolerància, violència i odi. Per contra, si tenen una vida digna i horitzons per créixer, totes -i penso molt particularment en l’islam, tan present a casa nostra- tenen el potencial per esdevenir postconciliars en el sentit més genèric del terme. Però aquest pas només el faran si en la societat d’acollida l’espiritualitat laica guanya la batalla al materialisme banal. Si no disposem d’aquesta pista d’aterratge, si no som capaços d’il·lusionar la noves generacions amb la vida que estava aprenent el Carles, serà impossible la cohesió social i acabarem prenent mal.
