22/06/2017

Fidel Moreno: “Seguim sent una revista seriosa. Qui ho havia de dir, d’una revista de ‘porreros’, oi?”

5 min
Moreno sortint del museu dedicat al cànnabis del carrer Ample de Barcelona, on la revista va celebrar els vint anys dimecres.

BarcelonaPer allò de trencar la monotonia, han intentat posar famosos en portada, però aleshores baixen les vendes: els números que funcionen millor són els que mostren cabdells de marihuana. “És la pornografia cannàbica -ironitza Fidel Moreno-, el nostre equivalent a les noies amb poca roba de l’ Interviú ”. Fa un any i mig que ha assumit la direcció d’aquesta revista, que compleix dues dècades al quiosc amb un envejable estat de salut. Moreno té un discurs sòlid i parla sense pèls a la llengua. Si de cas, algun bri.

La revista es va crear com a instrument de pressió contra el prohibicionisme. ¿Diria que, vint anys després, han assolit els objectius?

La revista és fonamental per entendre el procés de normalització que s’ha viscut en aquest temps. I ja des del primer número a Cáñamo hi havia articles sobre autocultiu. Ara ens pot fer gràcia, perquè tothom té les seves plantes, però aleshores no era gens habitual, al país. I, així, hem passat de fumar haixix que venia del Marroc a consumir una herba excel·lent, de les millors que es fan a Europa. Per tant, diria que s’han assolit molts dels objectius...

Fa cara de “però”.

És que algunes utopies s’han acomplert, però de manera paradoxal. El cànnabis està molt normalitzat, però ha estat a partir de la seva consideració com a medicament, per les seves virtuts terapèutiques. I nosaltres estem a favor de l’ús medicinal, però també recreatiu: que l’Estat no es fiqui en qüestions que concerneixen només a la llibertat personal.

Quina relació han tingut amb els polítics, en aquests vint anys?

Gairebé no n'hi ha hagut. I, quan n'hi ha hagut, la tònica ha estat la falta d'entesa. 'Cáñamo' surt durant la primera legislatura d'Aznar, que va ser la menys reaccionària. Però a finals del segon mandat hi havia en marxa el pla Acebes, que era com una llei mordassa molt més agressiva, amb la qual es volia penalitzar als mitjans que informés sobre drogues, encara que fos objectivament. Hauria sigut la mort de 'Cáñamo'. Però finalment el PP va perdre les eleccions.

Què els queda per aconseguir?

Regular aquesta substància, amb les seves particularitats inherents. I volem que sigui legal l’autocultiu perquè la repressió continua, tot i que ara hi ha certa tolerància.

Vostès regalen sovint llavors.

Això és un altre tema, ja que se suposa que es regalen per a col·lecció. Però la gent òbviament les planta. Són passos que ara veiem amb normalitat però que són fruit de moviments molt valents que han fet els que m’han precedit.

Tot i que són antiprohibicionistes, no esquiven els problemes derivats de l’abús.

Som partidaris d’un consum responsable. Els consums aberrants del cànnabis es deuen també a la prohibició, de fet, perquè la dificultat d’accés genera que quan algú té una pedra se la fuma sencera. És la normalitat de l’accés allò que permet, en molts casos, una racionalització del consum.

Quin tòpic sobre els consumidors de cànnabis el treu de polleguera?

La idea que el fumeta és algú mandrós i mancat de voluntat... doncs mira, som en un museu que ha rehabilitat un palau del barri gòtic. El nostre ha estat un sector actiu, tant en la reivindicació de la normalitat dels seus hàbits com en el seu impuls empresarial.

Però encara deu pesar el clixé de ser una droga 'hippie' o relacionada amb barris marginals.

Sí, tot i que ha deixat de ser aquest submón i ara és un element més de la vida moderna. Jo puc explicar la meva experiència. He passat de fumar molts porros al dia i ara ja només vaporitzo per la nit. I què he après? Doncs una cosa que estava allà des del principi. Aquella idea de Paracels que el verí és la dosi. He après que amb menys quantitat em col·loco més, perquè el meu cos no crea tolerància. És un aprenentatge personal al qual tots els consumidors s'han d'enfrontar.

¿Senten que hi ha un greuge comparatiu amb l’alcohol?

Esclar, perquè l’alcohol gaudeix d’una normalitat absoluta tot i tenir uns efectes secundaris més complicats que el cànnabis. L’experiment de la prohibició és recent: tot just té un segle, mentre que aquesta substància es consumeix des de fa 12.000 anys. Però ja veiem que la repressió contra el cànnabis ha fracassat en tots els àmbits. Però, tot i que la prohibició s’ha demostrat obsoleta, a la pràctica costarà bastant erradicar-la perquè els malentesos històrics triguen a aclarir-se. I el que està en joc és la relació que tenim amb el plaer i amb el dolor.

¿I diria que la prohibició persegueix el control social o és legítima preocupació per la salut dels ciutadans?

És el control. Si fos la salut dels ciutadans, fa molt temps que l’experiment prohibicionista s’hauria acabat. Des del punt de vista de la salut pública, de la seguretat ciutadana, dels drets humans... el raonable és que l’accés estigui regulat. Que la substància no te la doni el Chapo Guzmán, sinó l’Estat. I que tu sàpigues què et fiques.

Què és la cultura cannàbica i quins són els seus límits?

Els límits són amples. Haver sigut perseguits, per exemple, ens fa simpatitzar amb els moviments socials i amb les minories perseguides. Però el cànnabis com a medicament ens fa preocupar-nos també per les qüestions de salut pública.

Quin és el malentès, concretament?

Venim de societats reaccionàries i policiament detestables. Però ara, amb el fenomen del veïnatge universal i internet, amb la qual la gent té accés a la informació lliure, hi ha un empoderament del ciutadà. I aquest ciutadà reivindica que la seva relació amb el plaer i el dolor no estigui mediatitzada per idees morals que no són eficaces.

Assistim a l’auge de noves formes de política. Com els tracten?

Podem ha passat de no deixar-se entrevistar per Cáñamo a constituir el seu cercle cannàbic. No es volien empastifar amb aquest assumpte. Però ara Podem planteja a Andalusia o Extremadura una regulació integral del cànnabis, que inclou el consum, la producció o l’exportació. I a Catalunya hi ha propostes de regulació de les associacions. Hi ha un desencaix, això sí, entre els governs més pròxims a la ciutadania i l’administració estatal del PP.

Una de cada tres pàgines és un anunci. ¿Això de la crisi de la premsa saben què és?

Nosaltres tenim un nínxol molt concret de publicitat. Quan vam començar, amb prou feines hi havia sector. No hi havia grow shops, la gent no sabia què era un cabdell i es pensaven que el que es fumava era la fulla... En aquests vint anys, en part gràcies a la comunicació que ha fet la revista, s’ha viscut una expansió del negoci. I avui és una indústria florent, mai més ben dit.

Això els permet tenir una factura impecable i paginació generosa.

Som la revista contracultural amb més història, present i futur. I tal com està el sector de revistes culturals, ens sentim en un moment envejable. Publiquem entrevistes en profunditat allà on moltes s’han rendit al format petit, a la frivolitat, a la dictadura de la tonteria, a la brevetat del tuit... nosaltres seguim sent una revista seriosa. Qui ho havia de dir, sent una revista de porreros, oi? Doncs sí, seriosa i cultural, que pren la cultura com un camp de batalla per la llibertat de les idees i els drets individuals.

stats