OPINIÓ
Opinió 13/03/2017

En nom de déu

i
Andreu Grimalt
3 min

Fa ja una bona partida d’anys, en els meus temps d'estudiant universitari, discutia amb una amiga sobre una notícia que havia aparegut en un diari local: els pares d'un nin rebutjaven que el seu fill rebés la transfusió de sang que necessitava per sobreviure. El motiu? La seva religió no ho permetia (eren, com haureu suposat, testimonis de Jehovà). Aquella amiga compartia la decisió d'aquelles persones i intentava argumentar-me que la creença, la fe, és el més important que hom pot tenir. Fins i tot a costa de la vida d'un infant?, retrucava jo, pensant en el mite del sacrifici d'Isaac. Sí, deia ella, perquè si el seu fill moria era per voluntat de Déu i si vivia gràcies a una pràctica prohibida mai no podria escapar d'aquest estat d'inexistència que és la vida terrenal i, per tant, ressuscitar.

Més recentment, en el denominat cinturó bíblic d'Holanda, s'ha registrat una nova epidèmia de xarampió perquè la majoria dels residents d'aquella zona rebutgen la vacunació per motius religiosos. De moment s'han declarat quasi cinc-cents casos de menors afectats, encara que es creu que podrien ser molts més, perquè es tracta d'un tipus de població que no sempre va al metge ni avisa les autoritats sanitàries. Es tracta, de nou, d'una confrontació entre coneixement i fe, entre ciència i creences, i és difícil actuar quan hi ha persones que consideren que els virus i les malalties formen part del pla de Déu. Allà, com a l'estat espanyol, les vacunes són voluntàries, però cada cop hi ha més veus que reclamen un canvi en la legislació perquè la religió no es pugui avantposar a la salut pública ni, sobretot, al benestar dels menors.

La religió és una qüestió molt personal, i cadascú té el dret de viure segons els preceptes d'una determinada fe o fins i tot practicar allò que podem denominar religió a la carta; és a dir, agafar únicament les coses que em venen bé i relativitzar o fins i tot ignorar les que poden interferir en el meu dia a dia. En aquesta línia, em ve al cap una altra anècdota, menys greu però igualment exemplificant: un amic que fa estona treballava a la recepció d'un hotel havia de dedicar-se durant algunes setmanes a fer d'ascensorista perquè habitualment s'hi allotjava un grup d'ara no em faceu dir quina religió (crec que eren jueus ortodoxos) que tenia prohibit tocar aparells electrònics. És a dir, que podien utilitzar l'ascensor però no prémer el botó, com tampoc no podien mirar el televisor però sí demanaven pel resultat del partit de la nit anterior. Això sí, gaudien de la piscina i de l'aire condicionat sense parar-se a pensar com es refredava l'ambient o com es depurava l'aigua.

Però sense voler atiar el foc d'un tema tan controvertit (bé, sí, precisament amb aquesta intenció), crec fermament que han d'existir uns límits socialment i legalment imposats. Per descomptat, els esmentats abans (salut pública, benestar dels menors), però també altres com ara la discriminació per gènere. En una democràcia moderna no podem acceptar la mort d'infants per malalties perfectament tractables perquè alguns les considerin proves divines que s'han de passar sense ajuda mèdica ni tampoc permetre que, en nom d'una entitat superior (i sovint basant-se en interpretacions esbiaixades), les dones estiguin condemnades a jugar un paper secundari, a utilitzar una determinada roba o a estar sotmeses a un ferri control per part dels homes (molt preocupant en alguns col·lectius musulmans). En aquest sentit, s'han de perseguir comportaments i consignes que s'han instal·lat en aquesta societat nostra i que aspiren a invisibilitzar i discriminar les dones pel simple fet de ser-ho.

No estic afirmant, ni prop fer-hi, que la religió estigui darrere tots aquests mals (encara que, en nom de Déu, Jehovà, Al·là o qualsevol altra divinitat s'hagin comès i es cometin autèntiques barbaritats), però sí que hi ha massa persones i entitats que els relativitzen o justifiquen passant-los precisament pel sedàs de la fe. Com mai no em cansaré de defensar, la transmissió de les creences s'ha de circumscriure a l'àmbit personal i familiar (parroquial, si voleu), però vigilant sempre que no s'anteposi a les llibertats individuals i col·lectives inherents a un estat aconfessional ni que aspiri a marcar o modificar les regles que ens vulguem marcar entre tots.

stats