26/11/2016

Negociar el finançament?

3 min

El govern espanyol ens diu que, finalment, obrirà una negociació per a la revisió del finançament autonòmic. Sóc de l’opinió que la posició catalana de participar poc en un procés multilateral de discussió és la correcta. I ho és per una raó política de fons i per una de relacionada amb les peculiaritats del model de finançament.

La raó de fons és que qualsevol acord amb Catalunya amb ambició de solidesa i estabilitat ha de ser bilateral. No haver-ho fet així en el temps de la Transició és a l’arrel del conflicte polític dels darrers anys. És curiós que es pensi que es pot donar un tracte bilateral a una de les nacionalitats històriques amb consciència nacional forta i no a l’altra (que no se m’entengui malament: no donar-ne a cap tampoc solucionaria res). Se’ns diu que la diferència és la preservació en un cas de drets històrics perpetuats per pactes de pacificació de conflictes armats (carlins). Doncs no ha d’estranyar que des d’una Catalunya governada per una institució històrica molt anterior a la Constitució del 78 es pretengui que el conflicte pacífic del present es resolgui també bilateralment.

Passo a la segona raó. La concepció mateixa del model de finançament vigent propicia que la negociació multilateral sigui molt conflictiva. En el model, primer es determina la quantitat global que reben les autonomies i després es procedeix a un repartiment d’aquesta quantitat. És un procediment inspirat en l’alemany. Allà ha funcionat raonablement bé. Però aquí no. Els diferents governs espanyols han sigut prou hàbils per focalitzar la discussió en la segona etapa: la del repartiment. I naturalment en aquest joc de suma zero no hi ha manera de posar-se d’acord, amb el resultat que el govern central té les mans lliures per fer el que vulgui. Com que tot indica que tornarà a ser així, hem de concloure que no tenim res a guanyar en aquest procés suposadament de negociació. Podem ser-hi, però no posar-hi el coll o donar-li credibilitat.

Cal dir que es guanyaria claredat si el sistema de finançament fos més similar al canadenc. En aquest sistema, les necessitats dels diferents estats federats s’especifiquen d’acord amb normes de validesa uniforme a tot el Canadà, però després cada estat té els seus propis impostos. Si algun estat no arriba a cobrir les seves necessitats amb la seva recaptació, és el govern federal qui ho fa. Formalment, doncs, no hi ha repartiment, i la quantitat global que reben els estats és la suma de la seva recaptació global i d’una contribució del govern federal. En teoria, també és així per al cas espanyol. De la contribució del govern central se’n diu “fons de suficiència”. La diferència amb un model a la canadenca és que a Espanya cada autonomia no reté els recursos que teòricament li corresponen de la recaptació sinó que aquests passen per un procés addicional de repartiment, que és complex i que, com he indicat, és font de conflictes que divideixen i, sobretot, que desvien l’atenció del que és el tema central: el repartiment de la recaptació tributària entre l’administració central i el conjunt de les autonomies, o, dins de la lògica del model, la magnitud del fons de suficiència.

Arreglar les ben conegudes iniquitats i insuficiències del model actual demanaria, a més d’intel·ligència, un augment substancial del fons de suficiència. El govern central ha aconseguit, però, crear la impressió que, en el seu llenguatge, “ no hay dinero ”, i que, per tant, és inútil esforçar-se a augmentar la dotació d’aquest fons. No ho és. L’augment seria factible. Com és ben sabut, la pressió fiscal espanyola és comparativament baixa. És previsible, i necessari, que gradualment s’acosti a la mitjana europea. Hi haurà, doncs, recursos addicionals, si no immediatament, d’aquí uns anys. Un nou sistema de finançament mínimament raonable hauria d’assegurar que aquests augments arriben a les autonomies. Afegeixo que mentre que el govern central exhibeix el fons de suficiència convingut l’any 2009 com la prova que injecta diners en el sistema i que no se li pot demanar més, el fet, poc conegut, és que aquest fons s’ha erosionat. Els increments de recaptació causats per augments de tipus establerts pel govern central a partir del 2012 no es reparteixen amb les autonomies. Mentre que hi ha una norma que suposadament diu que el 50% de l’IVA minorista va a les autonomies, quan el govern central augmenta els tipus es descompta alhora el 50% dels ingressos addicionals del fons de suficiència. L’efecte net es queda en zero.

stats