01/04/2017

La partida i el torneig

3 min
La partida i el torneig

Diumenge passat aquest diari feia una analogia entre el conflicte polític que viurem en els propers mesos i una partida d’escacs. Ara bé, un torneig d’escacs està fet de múltiples partides. És poc probable que la que ara es juga sigui l’última. Però cal guanyar-la per estar en més bona posició per encarar la propera i acabar guanyant el torneig, que és el que compta.

Al torneig hi ha dos jugadors, que, simplificant, podríem anomenar el govern central i la Generalitat. Els votants que s’alineen amb les posicions de l’un i de l’altre es distribueixen, en aquest moment, aproximadament en dues meitats. El que és decisiu per al futur de Catalunya és com evolucionen aquestes proporcions. Si la favorable al govern central augmenta, el mur al qual s’enfronta la Generalitat s’endureix. Si ho fa la favorable al sobiranisme, puja la probabilitat que la Generalitat traspassi el mur. Evidentment, hi ha altres factors. Un de molt important és l’opinió internacional, i en particular l’europea. Però penso que si el govern central evita endinsar-se encara més en la via repressiva (la qual cosa afavoriria la Generalitat) i si la Generalitat no es veu acompanyada per amics que practiquin la violència, l’estat d’opinió internacional (i potser el de l’opinió espanyola, que també importa) acabarà estant molt correlacionat amb l’estat d’opinió català. El que és decisiu, per tant, és com es distribueix.

Cadascun dels estats d’opinió catalans (pro govern central, pro Generalitat) té dos segments: el dur i el tou. El tou és el que podria canviar d’opinió depenent de les circumstàncies. Són els que el 27-S van votar Junts pel Sí més per induir el govern central a negociar que no pas per convicció independentista, o els d’aquesta convicció que, així i tot, van decidir el seu vot per altres consideracions. El govern central ha d’intentar moure en la seva direcció el segment tou del suport a la Generalitat, i a l’inrevés pel que fa a la Generalitat. Això defineix el joc i convé tenir-ho clar: aquest és el tema clau. La Generalitat acabarà vencent en el torneig si, partida a partida, aconsegueix desplaçar cap a ella el segment tou del suport al govern central (i, no ho oblidem mai, si no hi ha violència). I personalment estic convençut que només ho podrà fer així.

I ara, preguntem-nos: ¿les polítiques i la tàctica que els dos protagonistes estan seguint és la millor per als seus interessos, com els acabo de descriure?

Pel que fa al govern central, i en síntesi, diria que està seguint una política que, de moment, manté el seu suport però no l’amplia. Si continua la política repressiva perdrà suport. I no crec que faci forat venint a correcuita a Barcelona a dir-nos que en els propers anys impulsarà infraestructures pendents des de fa anys (i deixant fora coses com l’estació de La Sagrera!). És ridícul que el govern central transmeti el missatge que fan falta cinc manifestacions d’un milió de persones per fer-li posar els trens a les vies. Reconec que dels compromisos n’hi ha un d’interessant: el de la candidatura de Barcelona per a l’Agència Europea del Medicament. Obtenir aquesta agència seria una cosa bona. Caldrà veure si el compromís és seriós. Si el govern central realment hi treballa, ho pot aconseguir. És un bon moment per a Espanya a Europa. I que no se’ns digui que no ha pogut ser pel conflicte polític. És ben bé al revés. El conflicte polític no és un entrebanc, ans al contrari, facilita la feina al govern central. A Europa el conflicte incomoda i no faltarà interès a ajudar el govern central a intentar seduir Catalunya.

Pel que fa a la Generalitat, expresso inquietuds. He cregut sempre que és perillós posar les dates i els terminis per davant de l’objectiu d’ampliar suport. També penso que ens recolzem massa en l’argumentari de l’últim 5% que es va sumar a la posició de la Generalitat, en comptes del que correspondria al 5% que encara no s’hi ha sumat però que ho podria fer. Ens agradi o no als que ja hem caigut del cavall, hi ha ciutadans que encara no ho han fet i que voldrien donar al govern central un marge de temps i flexibilitat per redreçar la situació. No se sumaran a la posició de la Generalitat si perceben, amb raó o sense, que aquesta no dona oportunitats suficients a aquest redreçament. Cadascú té el seu ritme i el seu dret a viure la seva pròpia experiència de mà estesa i decepció per la qual molts hem passat. Què constituiria una “oportunitat suficient”? Hi ha idees. Però les rellevants són les seves, les d’aquest 5% que encara no ha fet el pas i que necessitem. Els ho hauríem de preguntar.

stats