18/04/2017

Anem venint

2 min

Hi ha coses que, tot i que les conec, em meravellen. No soc, ni de bon tros, una persona que només veu les gràcies a fora i diu fàstics del que té a casa, però fa uns anys que volto per Europa i només creuar la primera frontera en direcció a França es respira un aire diferent. La gran majoria de pobles i ciutats estan correctament equipats per acollir autocaravanes i el turisme actiu, amb lavabos públics ben cuidats, nets i oberts tot el dia. El seu concepte de l’esport en família està força més evolucionat. Esports com el senderisme, la bicicleta o fins i tot altres de més tècnics com l’escalada estan concebuts com una activitat col·lectiva familiar i els equipaments estan pensats per a tots, dels més petits als més grans.

Si seguim autopista amunt, en direcció nord-est, creuem Suïssa, Àustria i Alemanya. Aquests tres països tenen un denominador comú que m’enamora: els carrils bici entre pobles i a dins de les ciutats.

El retrobament amb aquests carrils bici, tot i que n’he estat usuària, sempre em sorprèn. No fa gaire vaig ser a Baviera, entre Munic i Àustria, i no me’n vaig saber estar. Durant l’estona lliure de la tarda em vaig posar les vambes, vaig demanar al recepcionista de l’hotel en quina direcció havia de marxar per anar al poble veí i m’hi vaig posar. Són carrils bici d’un metre i mig d’amplada que dibuixen un paisatge singular perquè els trobes gairebé sempre paral·lels a la carretera general. Separen la verdor dels camps i les muntanyes del gris asfàltic. A cada bifurcació trobes cartells que indiquen els quilòmetres i les direccions de cada cruïlla. Senzillament m’agrada anar-hi a córrer i observar les persones amb qui em vaig creuant: joves carregats amb les motxilles de l’escola o la bossa d’extraescolars, executius amb vestit i corbata, el maletí i la carmanyola, senyors i senyores grans que pedalen sense pressa, pares i mares que arrosseguen bicicletes amb aquella barra posterior enganxada a la bicicleta dels infants.

És una qüestió cultural en la qual, de mica en mica, anem entrant, però costa. El meu poble és a tres quilòmetres de la ciutat més propera i fa anys que demanem un carril bici, que tindria un aspecte molt semblant als centreeuropeus que descric. Hem fet un pas de gegant i el nou Ajuntament l’ha aprovat. El 2019 diuen que l’estrenarem i ja imagino els padrins pedalant amb la cistella carregada tornant del mercat, els joves fent curses innocents en sortir de l’escola, pares i mares amb el petit de la casa a la cadireta, observant embadalit com passa fugaç el seu entorn. Jo, per si de cas, aniré inflant les rodes.

stats