13/06/2017

Navegant entre vides

2 min
La selecció espanyola va fer bronze al Campionat el Món de Trail

Soc a l’AVE en direcció a Barcelona. M’he acomiadat dels companys de selecció i deixo enrere quatre dies en què només ha existit la competició. Estic cansada, però em manté l’adrenalina després d’una cursa de 50 quilòmetres i d’aconseguir la medalla de bronze per equips al Campionat del Món de trail. El cap ja ordena tot allò que he de fer a partir de demà en la meva vida no esportiva, i que, durant quatre dies, he anul·lat.

Els esportistes semiprofessionals, si se’n pot dir així, vivim dues realitats paral·leles que s’evidencien quan competim i hem de viatjar. Ho fem de gust, sense dubtar, i no entendríem la vida de cap altra manera, però molts cops no és fàcil i sovint és esgotador.

Els dies previs necessites descansar, però, lluny d’això, fas malabarismes per deixar la feina encarada, fer maletes, acabar els últims entrenaments... Tens el cap en molts llocs i estàs en un estat de vigília per procurar no oblidar-te de res que no et permet relaxar-te. Amb els anys aprens a relativitzar la situació i gestionar amb més calma aquestes anades i vingudes del ritme diari. Vas a pas frenètic fins que puges en algun mitjà de transport que et porta al punt de trobada amb la selecció. Durant el trajecte, notes com les teves constants van frenant fins a entrar en una altra dimensió. Per uns dies, no et converteixes en una altra persona perquè els objectius, els entrenaments, les curses... formen una part molt important del trencaclosques del teu dia a dia, però sí que tens una sensació d’alienació i perds la connexió amb tot allò que no gira entorn de l’esport.

Tot va ràpid. Viatges llargs, l’esdeveniment, la competició, alegries d’uns, disgustos dels altres, celebracions si escauen, tornar a fer unes maletes que gairebé no has ni desfet i et trobes de nou a l’aeroport, recollint l’equipatge i acomiadant-te dels companys que, com tu, es reparteixen pel país per retrobar-se amb l’altra part de les seves vides.

M’agrada pensar que navegar entre aquestes dues vides m’ajuda. Una m’evadeix de l’altra i, a la vegada, fa que sigui més capaç de concentrar-m’hi. Però encabir les dues realitats demana imaginació, voluntat i molta motivació i passió.

Em jugaria el que fos que molts esportistes d’alt nivell que es troben en aquesta situació sovint es maleeixen sense entendre per què uns esports acaparen tants privilegis i en d’altres gairebé són inexistents. Però al cap d’uns segons, es contradiuen recordant-se la sort de tenir a l’abast unes oportunitats que han buscat i per les quals han lluitat. Senzillament se senten agraïts i amb aquest sentiment saben que són emocionalment invencibles.

stats