El valor de guanyar
La pantalla que tinc a seixanta centímetres de la cara m’anuncia que d’aquí cinquanta minuts aterrarem a Madrid. El vol ha sigut llarg i incòmode, tot i que he dormit força. Encabir-se en aquest espai tan reduït en forma de quatre, unes 48 hores després d’acabar una cursa de 236 quilòmetres en sis etapes no és fàcil. Tant la musculatura com les articulacions tenen una rigidesa molt superior a altres dies, i els peus, que generalment ja s’inflamen durant un vol transoceànic, tinc la sensació que m’explotaran.
Les curses per etapes són especials -ja en vaig parlar un cop-: la convivència durant les 24 hores, amb tot el que això comporta, les diferencia de la resta i fa que les caretes de les persones caiguin sense remei.
The Coastal Challenge, que es fa a Costa Rica, està considerada una de les deu millors curses per etapes del món i reuneix els grans especialistes més un bon nombre d’amateurs. Torno a casa amb un segon lloc molt lluitat i treballat, amb jornades bones i altres de complicades que s’han de saber gestionar. No me n’amago, me’n sento orgullosa.
Repasso les fotos que m’han anat enviant i n’hi ha de realment espectaculars pel paisatge, les persones, els records, però m’aturo a la que ens van fer a les tres noies del podi -amb la neozelandesa Anna Frost, guanyadora, i la portuguesa Ester Santos Alves, tercera- just quan vam acabar l’última etapa arran de mar. Ens abraçàvem. Va ser una abraçada sincera, aquestes coses es noten. La refaig al meu cap i encara se’m neguen els ulls. L’esportivitat i humilitat de les meves rivals i companyes les honra i incrementa el valor d’aquesta segona posició. Compartir el podi amb persones que han competit durant sis dies no tan sols amb força a les cames, ritme i resistència, sinó amb noblesa i valors, em fa feliç. Em sento orgullosa no només de mi, sinó també d’elles, i és un sentiment difícil d’explicar. Hem lluitat totes amb dents i ungles però amb transparència, honestedat, respecte i admiració mútua, i aquest fet, que no sempre s’esdevé, fa que el podi sigui molt especial. I l’excepcionalitat no està tant en la gesta esportiva sinó en les persones que en formen part.
Des de petits ens ensenyen i ens eduquen en la dualitat de guanyar o perdre, d’aprovar o suspendre, de ser bons o dolents. Aquests dies he reafirmat que entre el blanc i el negre hi ha una àmplia tonalitat de grisos d’una riquesa particular, i que és en aquests tons intermedis on es troba el veritable valor de guanyar.
