Euskadi al final de l’èpica
Dissabte, 1 d’abril, va ser el primer dia que van poder passejar sols els últims dels 1.500 ciutadans amenaçats per ETA que anaven amb escorta. El 8 d’abril es lliuren les armes. I el més important de tot: fa exactament set anys de l’últim mort. S’ha acabat la violència, i amb ella també s’ha acabat l’èpica. Aquesta absència no és retòrica, té un paper pragmàtic en la vida política d’Euskal Herria.
L’imaginari de l’independentisme basc contempla la resistència nacional com una de les essències de la pàtria. És una hermenèutica que barreja història i llegenda i, per tant, discutible i discutida per la historiografia, però presa en consideració tanmateix per l’antropologia.
Remunten el factor resistència a la lluita contra els romans. Allà fan debutar una guerrilla que no ha entregat les armes fins a dos mil anys després. No derroten les legions del Cèsar però aconsegueixen que la seva llengua preindoeuropea aguanti l’embat de l’idioma de l’imperi.
Els historiadors llatins certifiquen que les cohorts SPQR eren escomeses pels “vasco vagus montivagi”, els dropos i feréstecs de les muntanyes, epigrafiats com a “turba nefanda”, perquè no hi hagués cap mena de dubte. Aquesta qualificació és d’Aviè, cònsol i poeta del segle IV. Plini, Sal·lusti i Estrabó també els esmenten, i sant Paulí, aquità, bisbe de Barcelona, s’hi refereix al segle V com a “lladres”. D’aquí a la “banda”, una baula semàntica.
Segons aquesta “teoria de la recapitulació”, la filogènia de la resistència té altres capítols amb constància documental. La derrota que van infligir a l’imperialisme posterior al romà, el de Carlemany, a la batalla d’Orreaga-Roncesvalles, el 15 d’agost del 778, recollida pel fiable cronista oficial. La derrota que van entomar ells en les batalles de la conquesta de Navarra, a principis del XVI, que suposa la fi del que consideren que és el referent històric de l’estat que reivindiquen. Les tropes del duc d’Alba van entrar a sang i foc, però... “la derrota no va posar fi a la resistència”, com ressalta Floren Aoiz, antic portaveu d’Herri Batasuna, al llibre La vieja herida.
D’aquella resistència sorgeix el lema Pro libertate patria, gens libera state [Persones lliures en pàtria lliure], en el qual s’inspira Iulen de Madariaga quan funden ETA, que s’hauria d’haver dit ATA (Aberri Ta Askatasuna [Pàtria i Llibertat]) si no fos que remetia fonèticament a ahate, que significa ànec, i temien l’escarni.
En acabat, les guerres carlines com a guerres forals, en defensa dels drets nacionals, els gudaris de la Guerra Civil i finalment ETA, que incorpora el seu himne: “Eusko gudariak gara / Euskadi askatzeko”, [“Som soldats bascos per alliberar Euskadi”].
Angel Rekalde, periodista i sociòleg, que va estar vint anys pres com a militant d’ETA, va escriure la novel·la històrica, magnífica, Dorregarai. La casa torre. Els protagonistes són un caserío i una família que des de les guerres carlines fins a ETA es passa les armes de pares a fills.
L’esquerra abertzale ha viscut aquesta èpica, que ha contribuït a cohesionar-los i a aplegar un suport social que difícilment una organització avantguardista pot aspirar a tenir. El terrible dolor que ETA ha estès en els seus 58 anys de violència ha reunit les seves víctimes i la majoria sociopolítica que se’ls oposava amb un plus emotiu i combatiu, que va més enllà del debat polític entre adversaris. Però la lluita d’ETA, els voluntaris clandestins, els seus morts, els seus torturats, presos i exiliats, també ha encofrat el seu entorn.
Mostres d’aquesta lluita carregada de pathos són les manifestacions setmanals de familiars de presos, passejant les seves fotos. Avui cada cop hi ha menys gent i cada cop són de més edat. La societat basca ha girat full i l’èpica es queda com un gènere literari sobrepassat per una actualitat que caduca molt de pressa. Això sí, amb un espai en la memòria històrica.
Euskadi al final de l’èpica és una esquerra abertzale renovada i rejovenida, sense el llast de la violència, que, respectant la seva lluita però cada cop amb més matisos, demana als que els han precedit que acabin de tancar les nafres que van obrir i que acabin de tancar ETA.
De moment, el final de l’èpica contribueix a la pèrdua de vots -l’Ajuntament de Donostia i la Diputació Foral de Guipúscoa són patacades emblemàtiques- i els ha sortit una nova esquerra que els disputa share. Una nova esquerra fins i tot procedent de les seves famílies, com la candidata a la Lehendakaritza a les darreres eleccions per Podem-Ahal Dugu: Pili Zabala, germana de Joxi Zabala, assassinat pels GAL.
L’esquerra independentista sap que ara s’ha de consolidar en la gestió del dia a dia, s’ha de fer un lloc a les institucions i ha de guanyar credibilitat en un àmbit d’esquerres molt obert, amb imperatius categòrics de moderar-se i pactar, substituint herois per polítics rasos, definint un programa sobiranista modern, que no pot apel·lar ni a l’espoli fiscal ni al memorial de greuges. Una esquerra independentista amb prou cavalls de vapor per ser capaç de fer de locomotora d’un electorat ampli i transversal. Es donen una dècada.
