MÚSICA
Misc 27/05/2017

Els 23.531 adeus de Raimon

El Palau de la Música acull l’últim dels dotze concerts amb què el cantautor s’acomiada dels escenaris

i
Antoni Batista
6 min
Els 23.531 adeus de Raimon

Biògraf de RaimonEl Palau de la Música, l’espai on més ha cantat Raimon, acull aquest diumenge el seu últim recital. Li hauran dit adeu exactament 23.531 persones, el màxim rècord d’espectadors per a un únic artista. Potser en un futur una inscripció sobre pedra recordarà aquest esdeveniment, a prop del de la primera audició de la Passió segons sant Mateu de Bach, el 1921. Passió segons sant Mateu

La primera vegada que Raimon va cantar en públic va ser a la taverna Casa Pedro, l’any 1962. A penes si en queda una fletxa indicadora sobre la placa de la plaça del Picador de Dosaigües. Al bell mig del centre de la cançó He passejat per València sol, a tocar de la universitat on es va llicenciar en història. Passejant per aquells paratges, pensa en veu alta que potser hi pararia un pied-à-terre si trobés un piset d’acord amb les seves necessitats, sobretot calefacció, que és fredolic.

Han estat molts concerts els que han construït la trajectòria artística de Raimon. Per començar, és ell qui aplica la paraula recital a la cançó, quan debuta tot sol al Casino l’Aliança del Poblenou, el 1965. De les poesies que es recitaven, salta al recital en el qual la poesia es canta. Això també és la seva carrera, fer de la paraula música tan sovint des de la música que ja té la pròpia paraula: Veles e vents... Veles e vents

La persecució de la dictadura

Les actuacions dels anys 60 i 70, condicionades per la dictadura, són especials. A vegades esdevenen substitutoris de mítings que culminen en manifestacions... fins i tot convocades per ell: “Hem de sortir al carrer, junts, molts, com més millor”. 13 de març, cançó dels creients s’inspira en el recital d’aquell dia del 1968 al Gran Price, a benefici de les clandestines Comissions Obreres. 18 de maig a la Villa 18 de maig a la Villaés la crònica del recital a la Facultat de Polítiques de la Complutense, amb el Maig francès al frontispici i una càrrega del Setè de Michigan. Queda registre discogràfic de tot un concert d’aquests, el del Campus de Bellaterra, el 1973, amb la recaptació destinada a refer l’aparell de propaganda universitària del PSUC, que la policia havia delmat a cop de detencions i tortures.

Anar a aquells recitals comportava riscos, que Raimon evoca en versos com “tu que m’escoltes amb certa por”. Però qui entoma el màxim risc és ell, citat a comissaria, multat, prohibit... Amb una extensa fitxa als arxius de la Brigada d’Investigació Social. Fins i tot l’exèrcit li està al damunt. En una carta al governador civil de Barcelona, datada el 10 de maig del 1972, el capità general de la IV Regió Militar el pressiona dient-li que no pot tolerar que als recitals de “Raymon” s’hi cridi “ Viva Cataluña independiente ”: “ No puedo ni deseo mantenerme pasivamente al margen ”. El governador Pelayo Ros se li quadra: “ Quedando a tus órdenes ”, el prohibeix sine die, i classifiquen “ Ramón Pelegero Sanchis, alias «Raimon» ” en el tipus delictiu dels “ Quedando a tus órdenes sine die Ramón Pelegero Sanchis, alias «Raimon» catalano-separatistas”.

Martín Villa arribava amb el tempo transicional, i va autoritzar el recital històric del Palau dels Esports, el 30 d’octubre del 1975, amb Franco agonitzant. Raimon tenia una clara intencionalitat mobilitzadora davant l’atonia de la incertesa i la por, i va fer seure en una fila zero els líders de l’oposició democràtica, articulada entorn de l’Assemblea de Catalunya. El Palau dels Esports obria les portes dels concerts de gran format i amb anhel reivindicatiu.

Els concerts de París

El recital de l’Olympia de París, el 7 de juny del 1966, havia projectat als cartells internacionals aquella cançó en un idioma proscrit i per circuits alternatius. Raimon hi cantava tot just després de Bob Dylan i Joan Baez. I d’allà a gires pels Estats Units, el Japó, l’Argentina, el Canadà i, per descomptat, per tot Europa, del Carnegie Hall al Bobino. El món de la cançó universal, presidit per Pete Seeger, va venir per homenatjar-lo al Palau Sant Jordi, quan va celebrar els trenta anys d’ Al vent a la Barcelona postolímpica del 1993. Quaranta anys després del primer Olympia, hi tornaria per quarta vegada, en plena maduresa, amb molt més repertori i amb el grup musical de cambra, que donava més volada a la seva música. Enric Gispert ho va descobrir i Manuel Camp ho ha desenvolupat. El Raimon compositor va poder lluir més a partir del restabliment de la democràcia, tot i que s’ha de remarcar que, sense el substrat estètic enorme de l’artista, l’haurien llicenciat un cop acabada la guerra, quan polítics de tots els colors l’anaven a buscar per encapçalar llistes electorals i ell s’hi va negar. El Raimon músic excel·leix quan enlaira melismes de cante jondo sobre la guitarra cajón, quan fa surar melodies sobre el ritme fonètic dels decasíl·labs, quan busca l’harmonia de les modulacions canòniques, quan dialoga jazzísticament amb Michel Portal, quan rapeja un poema del segle XV, quan té Espriu com a parella de ball en un foxtrot.

Els 23.531 adeus de Raimon

Però on es percep més la profunditat de camp de la seva música és quan canta amb orquestra simfònica i cors. En la recent gira pel País Valencià, preàmbul d’aquest comiat a Catalunya, va voler que el registre simfònic tanqués el cicle, al Palau de la Música de València. Antoni Ros Marbà va signar les partitures, com ja havia signat les dels poemes d’Espriu, i Josep Pons, les d’Ausiàs March. Ros Marbà i Pons, actual titular del Liceu, dos dels nostres grans mestres.

En la plenitud de les facultats

Acabar al Palau és acabar amb coherència, virtut raimoniana, certament. El primer cop que hi va cantar va ser el 1967. La reivindicació hi era inexorable, però amb quatre cançons d’amor palesava que una cosa i l’altra s’implicaven a les hèlices del seu ADN artístic. Com un puny, la cançó d’amor més estimada del públic, simbolitza aquest lligam per la mà que es clou alçant-se amb la veu al final en agut. La inspiració és sempre Annalisa: són parella des de fa 51 anys, “un desfici enamorat”. Al Palau hi va actuar també els anys 1968, 1979 i 1989, hi ha fet un total de 56 recitals, i hi va celebrar el seu seixantè aniversari, el 2 de desembre del 2000, al final de l’últim dels set concerts que feia coincidint amb l’edició discogràfica de la Nova integral. El seu amic pastisser Quim Capdevila hi va posar un Sacher amb espelmes.

Les 23.531 persones que li han dit adeu al Palau, representació àmplia del seu públic, generacional i transgeneracional, de ben segur que tenen cadascuna en algun solc del vinil dels seus records cançons de Raimon: “El que jo sent junt amb altres”. Quan entrava a l’Any Nou amb l’accent italià d’Annalisa, amb les lenticchie a capodanno per a la prosperitat, deia com li agradava quan algú li feia saber que una relació havia sorgit a l’entorn d’un recital o d’alguna de les seves cançons. Parlava d’això, i del 2017 en què diria adeu als escenaris perquè, per respecte al seu públic, “amb tots los bons que em trob en companyia”, volia fer-ho en la plenitud de totes les seves facultats. La seva “vocació d’eternitat” -com deia el seu gran amic Vázquez Montalbán-, amb una discografia endreçada i ja en digital, ens permet afortunadament seguir gaudint-lo.

El comiat, a les cançons

Raimon va aportar a la resistència antifranquista un dels seus himnes, Diguem no, però la seva dimensió àmplia i universal, inspirada en Camus, ha aguantat el pas del temps. No ha de caducar la negació d’“eixe món” de la por, la fam, la sang, la persecució contra les idees polítiques. Un dels valors de les lletres de Raimon és que són poc situacionistes i no caduquen. El comiat que avui es consuma al Palau de la Música l’havien suggerit els seus versos.

El seu últim disc, del 2011, ja porta la qüestió del temps al títol: Rellotge d’emocions. Tota la seva producció, ben bé des dels inicis - En el record, encara és del 1966- recull una reflexió sobre la vida en trànsit i el paper que en aquest anar endavant té la memòria més íntima, sovint sorgida a redós de les cançons d’amor.

Raimon en el primer dels dotze concerts de comiat al Palau de la Música.

Quan, a Oh, desig de cançonsOh, desig de cançon, dissecciona la seva manera de fer, titula l’àlbum que la conté amb un adverbi de temps: Cançons de mai. La vista endavant hi llisca subtilment, “mirant la llunyania” en l’espai, però en l’espai quàntic. Oh, desig de cançons la va gravar també en directe al Palau de la Música fa exactament vint anys, en un seguit de cinc recitals recollits en un CD molt complet elegantment enregistrat per Jordi Vidal, el seu tècnic de so. A Rellotge d’emocions Rellotge d’emocionsl’embalum és teixit de records, i a dintre hi ha dues cançons que anticipen el comiat: Punxa de temps i Punxa de tempsMentre s’acosta la nit “Amb més records que projectes, / amb més passat que futur, / amb un present prim, com sempre, / amb una vida que fuig”. L’última cançó que ha compost rebla: “Passen els anys i nosaltres amb ells”.

Vaig tenir el privilegi d’escoltar Punxa de temps a casa seva, i pell de gallina. Mentre s’acosta la nit Mentre s’acosta la nit la vaig escoltar al costat de l’amic Josep Palomero, vicepresident de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i un dels més fins estudiosos de les lletres del Raimon poètic, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Em va dir a cau d’orella: “Xe, Antoniet, s’està acomiadant”.

stats