OPINIÓ
Opinió 02/02/2017

La guerra segons la ‘Ilíada’

Antoni Janer
3 min

Avui, a l’era de la guerra global, la lectura de la ‘Ilíada’ esdevé més colpidora que mai. En contra del que molts creuen, l’epopeia que suposadament va compondre Homer al segle VIII aC no és un panegíric de la guerra de Troia, datada a mitjan segle XIII aC. Més aviat és un cant antibel·licista que parla sobre els estralls d’una de les accions més nihilistes de l’home. Així ho afirma l’estudiosa nord-americana Caroline Alexander en el seu interessant llibre ‘La guerra que mató a Aquiles’ (Editorial Acantilado).

La ‘Ilíada’ se centra en els cinquanta-un dies del darrer any del setge de Troia, també coneguda com a Ílion, una fortalesa situada al nord-oest de l’actual Turquia. Feia deu anys que els grecs (aqueus) d’Agamèmnon s’hi escarrassaven per exigir, segons la mitologia, la devolució d’Helena d’Esparta, raptada per Paris, fill del sobirà troià Príam. Tanmateix, el vertader protagonista dels 16.000 versos del poema homèric és Aquil·les. L’heroi grec decideix retirar-se de la lluita després de sentir-se ultratjat per Agamèmnon, el qual li ha arrabassat la seva esclava Briseida.

Són sorprenents, per la seva vigència, les paraules de retret que Aquil·les dedica al seu superior: “Jo, per la meva part, no he vingut pas a causa dels llancers troians a fer la guerra aquí, perquè per a mi no són culpables de res [...]. En canvi, fou a tu, gran desvergonyit, a qui vam seguir tots plegats, perquè t’alegressis [...]. Per cert, jo mai no he obtingut una retribució semblant a la teva, cada vegada que els aqueus han saquejat una ciutat ben poblada dels troians. Ara bé, la part més compromesa de la guerra va a càrrec dels meus braços [...]”.

Agamèmnon es fa creus del que li continua dient el seu subaltern: “Tu, en el teu ànim mai no has tingut el valor d’armar-te per a la guerra amb l’exèrcit ni de sortir d’emboscada amb els més valents dels aqueus. A tu, això et sembla la mort [...] Amb tota raó m’anomenarien un covard i un poca cosa si cedís a qualsevol pretensió que tu em proposessis; tot això, mana-ho als altres; a mi, almenys, no m’ho insinuïs, perquè jo no penso fer-te cas”.

El 1967 el discurs d’Aquil·les tornaria a ser evocat per Mohamed Alí, el gran boxejador nord-americà de tots els temps. Convertit ja a l’islamisme, Alí, de 25 anys, es negà a anar a la guerra del Vietnam amb aquestes contundents paraules: “Jo no tinc cap conflicte amb el Vietcong [...] El Vietcong mai no em digué negre [...]. Jo no estic disposat a recórrer 16.000 kilòmetres per ajudar a matar, assassinar i cremar altra gent només per mantenir el domini dels esclavistes blancs sobre la gent de pell fosca”.

El campió de pesos pesants pagà cara la seva insubmissió. Fou condemnant a cinc anys de presó i desposseït del seu títol mundial. Tres anys després, però, aquesta sentència va ser revocada per decisió unànime del Tribunal Suprem, que va reconèixer al boxejador el dret a no servir a l’exèrcit per motius religiosos.

Amb Mohamed Alí augmentà la pressió ciutadana perquè els EUA retirassin les seves tropes del Vietnam. Aquil·les no va poder gaudir de la mateixa solidaritat. Només un company seu, Tersites, un soldat ras no molt agraciat, dugué la veu cantant perquè els grecs abandonassin la guerra de Troia. De seguida, però, la seva actitud de desobediència fou reprovada per un autoritari Odisseu (Ulisses), que es mantenia fidel a la seva inapel·lable premissa: “No és bo que una multitud governi”.

Reclòs dins la seva tenda, Aquil·les va haver de pair tot sol tanta humiliació mentre els seus acataven ordres supremes. Només va retornar al camp de batalla en saber que Hèctor, germà de Paris, havia assassinat el seu amic de l’ànima, Pàtrocle. No tengué clemència amb aquell botxí. Havent-lo mort, l’heroi grec fermà el seu cadàver al seu carro i l’arrossegà, tot fent voltes a Troia. En pocs dies, Aquil·les, d’insubmís, havia passat a ser un soldat despietat. Finalment, però, gràcies a la intervenció dels déus, cedí en la seva còlera i restituí les despulles d’Hèctor al seu desconhortat pare Príam. Avui també qualsevol víctima d’una guerra pot ser objecte del mateix escarni.

Després, amb la presa de Troia, altres fonts literàries parlen de les vexacions que patiren les dones en mans dels vencedors. Aquests, amb tot, acabaren perdent el seu gran heroi, a qui la guerra havia ofuscat tant. I és que Paris aviat descobrí el punt vulnerable d’Aquil·les, el taló, i aconseguí ferir-l’hi amb una fletxa mortal. Ara ja sabem per què la ‘Ilíada’ és un clàssic. Tanmateix, la humanitat no té remei. “Ull per ull i el món acabarà cec”, deia un altre clàssic, el líder pacifista Mahatma Gandhi.

www.antonijaner.com

stats