OPINIÓ
Opinió 23/06/2017

“Seca como tu celebro, artitta!”

i
Antoni Riera Vives
4 min
“Seca como tu celebro, artitta!”

— Quin regalo li hem de dur?

— Un paner de figues –sentencià en Pere Llinàs.

— No estam en temps de figues, Pere.

— De figues seques, dic jo.

— Seca como tu celebro, artitta, joé, que ere un artitta. Lo que hay que lleval·le és una cosa delicá. Un reló, po ehemplo.

Així feia discutir els regidors de la Sala el gran Gabriel Galmés en els seus articles setmanals a la revista local '7Setmanari'. En aquesta ocasió, els regidors discutien sobre el regal que convendria dur a les noces de na Rociíto, la filla de Pedro Carrasco i Rocío Jurado, que es va casar, si ho recorda el lector informat, amb el magnànim i mai prou ponderat Antonio David. A banda del senyor batle d’aquell temps, el fugaç Tomeu Rosselló, conegut pels manacorins com el metge Roma, participen en el diàleg el macianer Pere Llinàs, autèntic camaleó de la política mallorquina, capaç de compartir llistes amb el revolucionari independentista Biel Majoral i després presentar-se a unes eleccions davant tots els manacorins com el salvador de les Perlas Orquídea. No cal dir que en aquells comicis Llinàs va obtenir un gran resultat, gràcies als vots de les perleres orquidianes. “És ver que vaig dir que, si entrava, les perles no se n’anirien a Montuïri, però ningú em pot demostrar que hagin estat les perleres les que m’han votat”, va dir el fenomen macianer. L’altre protagonista és Eduardo Puche, històric regidor i arquitecte que va fer les delícies de milers de manacorins, sobretot quan era Gabriel Galmés qui li donava veu a través dels seus articles.

Llinàs era el líder en aquell temps de Convergència Balear. Puche ho va ser de Convergència de Manacor. Ambdues convergències acabaren fusionades en un partidetxo d’àmbit municipal amb nom de ressonàncies pujolianes: Unió de Convergències, que va tenir com a regidors, entre d’altres, l’actual batle manacorí, Pedro Rosselló, i un joveníssim misser anomenat Antoni Frau. La Unió de Convergències era el partit que controlava un reconegut cacic del sector de la fusta, avui ja difunt, de malnom 'Teco'.

La setmana passada va fer setze anys de la mort primerenca i dolorosa de Gabriel Galmés. I aquesta setmana mateix ha fet també setze anys del ple en què l’equip de govern liderat pel desaparegut Miquel Riera (ALM-UM), en companyia de PSM, PSOE i AIPC, reconegué la figura de Gabriel Galmés, mort feia només una setmana. Però, en contra del que caldria esperar, la proposta de reconeixement i homenatge, en comptes d’assolir adhesions unànimes, despertà una controvèrsia inusitada. Antoni Frau, en una de les intervencions més miserables que es recorden, va recriminar a l’equip de govern que hagués publicat un anunci amb les condolences a la família i retragué que l’escriptor “havia agreujat molts de polítics amb els seus escrits, sobretot els d’Unió de Convergències i del Partit Popular”. Hom encara se’n fa creus. Fins i tot el popular Joan Barceló es va queixar amargament de la desafortunada intervenció de Frau, que no va saber veure que la grandesa de les lletres de Galmés estava molt per damunt les personetes i els egos ferits dels seus capitosts. Ja ha vist el lector divertit i indignat a l’inici d’aquest escrit d’avui, de quina casta de greuges parlam. Caricatura literària. Setmanal divertiment. Esperada alegria dels sentits més hilarants. Així eren els articles que publicava cada set dies Gabriel Galmés a la seva secció ‘Teologia i geometria’ del '7Setmanari'. No se’n salvà ningú, de la ploma irònica, àcida i divertida de Galmés en aquelles columnes setmanals de dues pàgines. Hi passaren totes les forces vives i mediàtiques del Manacor postagrari d’aquells anys. Bona part d’aquells articles foren arreplegats l’any 2011 en un volum a càrrec de David Castillo titulat 'Vull una estàtua eqüestre'.

Tanmateix, articles a banda, divertiments a banda, Gabriel Galmés va ser un autèntic 'gentleman' literari, de ploma fina, d’ironia punyent, d’humor sagaç i audaç. Britaniquejaven, les seves novel·les, la seva paraula, la seva forma de contar les coses, la seva manera de fer esdevenir universal la facècia més absurda i local. Galmés era la necessària, la imprescindible, la insubstituïble pota mallorquina d’una generació de literats moderna i trencadora que liderà en el seu moment i en els anys vuitanta Quim Monzó i que seguiren altres escriptors com Sergi Pàmies o més modernament Empar Moliner.

Galmés, a través dels seus articles, denuncià literàriament, amb enginy inèdit, les misèries d’aquell seu Manacoret de caciquets, de servituds ancestrals, de figurera rabiosa i d’hipocresia estantissa, el mateix Manacoret que una dècada més tard va consentir a un altre paisà seu de botar-se lleis, normes i reglaments per poder construir la seva acadèmia de tennis, el seu hotel de tennis i el seu megagimnàs de tennis. Un paisà, d’altra banda, que ja té la medalla d’or de la ciutat. Esperem que no passi gaire temps més i que el poble de Manacor honori Gabriel Galmés com ell volia i com el seu llegat mereix: amb una estàtua eqüestre ben davant S’Agrícola, on tants d’amics va fer.

stats