La cursa cap a la recuperació s’ha encetat. Amb l’anhel d’arribar els primers, es posa tot l’accent en el ‘quan’. Però a dir veritat, no es pot aspirar a contestar ‘quan’ si abans no s’ha decidit ‘com’. Potser per això les receptes tampoc es fan esperar, conscients que iniciatives tan variades com són l’impuls de l’eficiència, la difusió de la innovació, la millora del capital humà, el suport a l’esperit emprenedor, el manteniment de l’equitat i l’esforç redistributiu, etc. esdevenen cabdals per acarar uns reptes que se situen més enllà de la reanimació puntual del comptador de creixement. I és que cal no oblidar que l’estació de destí de la recuperació només té un nom: prosperitat.
Paradoxalment, emperò, en plena cursa cap a la recuperació, la realitat s’entesta a accentuar la brega entre competitivitat i cohesió social, entre eficiència i equitat o, el que és el mateix, entre productivitat i distribució. Prova d’això és que aquests dies hem conegut la recomanació del Fons Monetari Internacional per a Espanya que insisteix a continuar reduint salaris per augmentar, així, la competitivitat.
Els partidaris afirmen que el manteniment dels salaris i de determinats drets adquirits en termes de protecció social impedeix donar una resposta flexible als requeriments del mercat i que això acaba comprometent l’eficiència. I l’eficiència és important. Molt important. En primer lloc, perquè no avançar en aquesta matèria suposa autoimposar-se un sostre en termes de creixement. En segon lloc, perquè si l’eficiència no creix, les empreses difícilment poden compatibilitzar l’increment dels costos que acompanya les millores en els nivells de renda amb l’estabilitat de preus demanada pels mercats oberts i es veuen, consegüentment, obligades a reduir costos (inclosos els salarials) o a retallar els beneficis. D’una manera o de l’altra, tant si es redueixen els costos laborals com si es retallen els beneficis, el resultat final, des d’un punt de vista agregat, és sempre el mateix: la riquesa real cau i la cohesió social s’erosiona.
Els detractors argumenten que la necessitat de millorar l’eficiència requereix ajusts de costos laborals i prestacions socials que comprometen l’equitat. I l’equitat és important. Molt important. En primer lloc, perquè la distribució de la riquesa, juntament amb les qüestions d’equitat i de cohesió social, apareixen entre les regles d’or del creixement econòmic. En segon lloc, perquè el desmillorament de les condicions que afavoreixen la cohesió social precaritza el mercat laboral i acaba, per la via de la incorporació de treballadors poc qualificats i escassament motivats, comprometent l’eficiència i dificultant la competitivitat.
Al costat d’aquesta realitat, la teoria econòmica ho té clar: la prosperitat necessita de competitivitat i cohesió social, de la mateixa manera que l’aigua requereix hidrogen i oxigen. Ambdós elements són indissociables. En la cursa cap a la recuperació, el vell dilema, producció o distribució?, eficiència o equitat?, competitivitat o cohesió social?, és absent de sentit. No es pot aspirar a la prosperitat avançant amb un element i no amb l’altre. No val apel·lar a les exigències de la competitivitat per demanar revisions a la baixa de mecanismes socials, ni tampoc refugiar-se en la cohesió social per relegar propostes necessàries de modernització i futur. Tant en els moments de bonança com de recessió, tractar d’aprofundir en els mecanismes de complementarietat entre competitivitat i cohesió social és una via estratègica i sobradament més fèrtil que la d’accentuar les contraposicions. La història així ho indica.
En aquest procés de cerca de la complementarietat entre competitivitat i cohesió social, el paper i la qualitat de les institucions esdevé clau. No en va, les institucions tenen la capacitat de definir una estructura d’oportunitats en matèria d’educació, inversió, creació d’empreses, treball... en què la creativitat i la innovació trobin un marc adient per desenvolupar-se. Així les coses, garantir la seguretat jurídica, l’eficiència dels mercats, la provisió de regulacions i incentius adequats, l’accés equitatiu als recursos i l’articulació de polítiques de compensació i d’ajust resulta imprescindible en una època de transformació, en què tan necessari és orientar la inversió com minimitzar els efectes derivats de la recessió en termes de desocupació, tancament d’empreses, reubicacions, replantejament de costos...
Ha arribat l’hora de començar el trajecte cap a la recuperació que és, alhora, el trajecte cap a la transformació, cap a la necessària ruptura del cercle viciós que durant la darrera fase expansiva ha afavorit un model basat en activitats improductives i costos baixos (laborals, fiscals, ambientals...), que no ha actuat en favor de la cohesió ni ha aconseguit preservar la posició competitiva de les Balears. Un trànsit indefugible que caldrà assumir entre tots (treballadors, empresaris, administracions), tant a nivell individual com col·lectiu (en el si de cada empresa, organització, associació, institució pública o privada...), perquè serà essencial estimular la consciència que tothom és al mateix vaixell i perquè la transformació requerida obliga a sortejar certes asimetries i maneres de fer fortament arrelades que frenen la velocitat del canvi i, en darrera instància, el progrés.
