09/10/2016

PDC: l’hora del talent

3 min
PDC: l’hora del talent

Vaig ser dels que van defensar més obertament la conformació d’un partit polític que prengués com a base Junts pel Sí. Encara avui mateix, les imatges que veia, al TN de primera hora del matí, del president de la Generalitat al costat del vicepresident Junqueras m’animaven a pensar que alguna cosa nova és possible, que hi ha marge per a un gran partit polític, ben estructurat, que representi el sobiranisme, l’independentisme mesocràtic que, majoritàriament, s’ha instal·lat al panorama polític del nostre país. Al cap d’uns minuts m’he adonat que no hi ha ni talent ni voluntat suficient per encarar el repte, i que aquest gran partit, fill de l’embranzida dels darrers anys, no sembla possible.

En tot cas, el suïcidi de Convergència Democràtica de Catalunya obre la porta a la configuració d’aquesta força central a la política del país: catalanista, liberal, social, centrada en l’esforç personal i col·lectiu, independentista, cosmopolita... CDC és morta per culpa de l’afer Pujol... però no només: és morta perquè el catalanisme de retrovisor que propugnava Pujol és mort. I que consti que, com explica molt bé en Jordi Amat en els seus llibres, el triomf del catalanisme pujolista es plasma en el dia a dia, a les escoles i els centres de treball. El consens catalanista no és un fenomen climàtic, sinó el resultat de la combinació d’unes polítiques determinades amb els desitjos i esperances d’un poble que, majoritàriament, se sentia en la necessitat de reforçar els trets comunitaris i d’identitat que el defineixen. La gran pregunta, per a mi, i diria que per a molts altres, és si el país és prou madur per entendre que no hi ha política de veritable canvi sense un o dos grans partits aglutinadors dels anhels col·lectius. El fet que ni els dirigents del que resta de CDC en el si del nou (?) PDC, ni els dirigents de l’ERC d’avui (tan gauchiste en alguns casos que costa reconèixer-la) s’expressin amb capacitat d’aglutinar desencantats o allunyats, és preocupant. I encara ho és més que l’únic element que fa vibrar les cordes de la unitat siguin el TC, o el TSJ, quan miren de condemnar els nostres legítims representants públics.

En aquest escenari, els nous personatges públics de la ex-CDC, del nou PDC, és a dir Marta Pascal i la seva executiva, han de donar la cara i han de demostrar que no són titelles de les estratègies fixades pels seus grans. La direcció del PDC no ha de ser una JNC encoberta fent de tapadora dels que veritablement controlen (controlarien) els fils del partit. Marta Pascal ha de seu prou valenta per obrir el partit a persones amb talent i força suficient perquè faci, altre cop, d’aglutinador, de pal de paller, de paret mestra, de casa gran. Per fer-ho cal intel·ligència i cal molt de talent. Cal comprendre què és el que cadascú és capaç d’arrossegar i d’aglutinar. Cal fugir de la ferida, cal fugir de l’actitud victimitzant i de les declaracions previsibles. Per molt que l’adversari estomaqui, que ho farà i molt fort, el PDC ha de ser el partit del camí nou, el partit que sumi i que no s’aturi en allò que tothom espera. Marta Pascal, David Bonvehí i els qui els acompanyen han d’esforçar-se a comprendre que la utilitat del partit passa per espais que van molt més enllà del que ara mateix signifiquen les seves declaracions. Hi ha centenars, milers de persones que, més o menys allunyades del que significava CDC, esperen que el pes específic, que la gravitas dels dirigents, generi aquest element d’atracció que tant necessitem per construir una eina útil, i no només l’eco d’un passat que no pot tornar.

Hi ha hagut qui ha criticat la joventut de la direcció del PDC. Jo, en canvi, la lloo i penso que només aquesta joventut lliure i sense compromisos pot comprendre fins a quin punt és clau comptar amb el talent de la seva mateixa generació, i de les altres. Catalunya s’enfronta a la maquinària d’un estat que ha decidit no donar treva a la voluntat majoritària del poble de Catalunya expressada al Parlament del nostre país. Aquest enfrontament no acabarà bé si no es donen dues circumstàncies. Primera, si no existeix una força política majoritària i centrada, que representi la majoria social del país. Segona, si aquesta força no aconsegueix aglutinar el talent disponible al país, si aquesta força no s’obre i no fa una crida activa, conscient, a incorporar-lo.

Ni un Junts pel Sí ara irreproduïble, ni la presidenta del Parlament que exigia a crits que Mas posés les urnes, ni una ERC flirtejant amb el món de Podem no poden representar el que podria representar un Partit Demòcrata Català que sumés joventut, talent i experiència a parts iguals. El repte és per a qui el dirigeix, i per a tots nosaltres.

stats