El terrorisme de les passions tristes
Rakhmat Akilov, l’home de 39 anys originari de l’Uzbekistan que es va llançar contra la gent al volant d’un camió en ple centre de la ciutat d’Estocolm i va matar quatre persones, ha declarat a la policia sueca que la seva intenció era matar els “infidels”, i la seva causa, l’Estat Islàmic.
Quins són, però, els vincles concrets, organitzatius, orgànics, que el relacionen amb l’Estat Islàmic? De moment, només la declarada voluntat de formar-ne part. I un rastre de simpatia a la seva pàgina de Facebook -avui esborrada-, on, segons la revista Expo, li agradava compartir pel·lícules de propaganda de l’Estat Islàmic. Però també trobava molt interessants diverses pàgines sobre el budisme i els mormons, i sentia simpatia per l’opositor rus Aleksei Navalni, així com per l’antic president Dmitri Medvédev. Unes simpaties i interessos que demostren un poti-poti mental considerable.
En quin moment Rakhmat Akilov, un pare de família que tenia la dona i els quatre fills a l’Uzbekistan, va decidir passar a l’acte de “matar infidels”?
El 2014 Akilov va demanar asil polític a Suècia després d’arribar-hi enmig de l’onada de refugiats. Mentrestant, havia treballat com a obrer netejant l’amiant dels edificis (una feina molt perillosa que els nacionals no volen fer pràcticament en cap país europeu). Els serveis d’informació el tenien “controlat”, però no consideraven que hi hagués cap motiu per fer-ne un seguiment concret. Fins que el dia 15 de desembre de l’any passat li van comunicar que no havia estat acceptada la seva petició d’asil i tenia només dues setmanes per deixar el país voluntàriament, cosa que no va fer. El 27 de febrer la policia de frontera va emetre una ordre de recerca i el dia 7 d’abril Rakhmat Akilov reapareixia i es llançava contra la multitud conduint un camió acabat de robar.
Què pesava més en la seva decisió criminal i suïcida? ¿Les idees islamistes de les imatges que freqüentava sobre l’Estat Islàmic? ¿La ràbia, el malestar, el fracàs, la frustració produïda per la seva expulsió?
Amb motiu de l’atemptat de Niça de l’estiu passat -també fet amb un camió conduït cap a la multitud-, el sociòleg alemany Götz Eisenberg parlava de l’ amok. Amok és una paraula alemanya que fa servir Stefan Zweig per titular una de les seves novel·les i que vol dir enfurismar-se, tornar-se boig.
Segons Eisenberg, l’autor de l’atemptat de Niça, Mohamed Lahouaiej Bouhlel, va trobar en la jihad la lletra d’una música que l’atabalava i el corsecava per dintre; el sentit a una venjança alimentada d’una manera solitària. El seu crim, la seva explosió, l’ amok, aquest “tot a prendre pel sac”, fer-ho saltar tot pels aires, no s’inspirava, doncs, ni en l’Estat Islàmic ni en la jihad, sinó que se’n servia com una marca, un ideal, una icona, on les seves angoixes i malestars trobaven un sentit. La lletra de la seva música.
Mohamed L. no havia sigut mai un home religiós. Bevia alcohol, menjava porc, consumia drogues. Era un petit delinqüent. Maltractava la dona i els fills. En només quinze dies es va convertir, radicalitzar, i es va deixar créixer la barba. Quinze dies abans de pujar al camió i fer-ho saltar tot pels aires, inclosa la seva pròpia persona. “No ha matat perquè formi part de la jihad. Està lligat a la jihad perquè vol matar, perquè no es podia suportar dins de la seva pell”, diu Einsenberg.
També el perfil de l’assaltant de l’aeroport d’Orly, Ziyed Ben Belgacem, és el d’un home poc religiós, que beu alcohol i consumeix cànnabis i cocaïna. I el mateix perfil poc religiós és el de tants altres jihadistes solitaris. El politòleg Olivier Roy, especialista en terrorisme islàmic, explica que després de la generació de terroristes europeus organitzats, amb vincles amb l’Estat Islàmic, Al-Qaida o la jihad global, ara arriba una nova generació de “perdedors solitaris”, “individus més aviat inestables, marginals”. Gent que no va a les mesquites, que no s’ha format en els grups salafistes dels barris, que no participen en cap revolta comunitària i que si bé l’Estat Islàmic els reivindica com a seus, és sobretot per un interès d’autopropaganda però no perquè hi hagi una relació organitzativa real.
En tot cas, el fet evident és que al costat del terrorisme polític hi ha també l’ amok. El malestar de les “passions tristes”, com diu el filòsof Anselm Jappe, els individus per als quals “les motivacions polítiques eventuals semblen més aviat una racionalització d’una cosa més profunda, un odi sense matisos, sense definir”.
Aquest odi que neix del fred, d’un malestar sense nom, de la marginació, de la fúria descarnada, és el que els permet llençar la vida com si fos un mocador de paper acabat de fer servir, fent-ho saltar tot pels aires en una explosió psicodèlica de la paraula ennuegada.
Però no ens enganyem: aquesta passió trista i destructiva forma part de nosaltres mateixos i s’adapta a les banderes que cada època ofereix. ¿O potser ens pensem que quan s’hagi derrotat l’Estat Islàmic s’hauran acabat la fúria i la ràbia?
