04/06/2017

Visita al santuari de la reconciliació d’Espanya

4 min
12.400 de les víctimes, republicanes, enterrades al Valle de los Caídos estan sense identificar.

"Volver a las amistades, o atraer y acordar los ánimos desunidos ” és la definició que fa el diccionari espanyol de la Real Academia Española de la paraula reconciliació. Reconciliar, doncs, significa acord de les dues parts enfrontades. No és un fet unilateral, un acte de perdó d’un respecte a l’altre o viceversa. És una trobada que necessita la voluntat i el consentiment mutu dels que fins aleshores estaven allunyats, enemistats.

Diuen que el Valle de los Caídos és avui un lloc de “reconciliació d’Espanya”. Ho diuen els llibres que al mateix Valle s’hi venen als turistes. I ho diu la dreta espanyola, tal com va passar fa unes setmanes durant l’últim debat parlamentari en què es discutia treure d’aquest horripilant mausoleu les restes del dictador.

M’havia promès que mai visitaria aquest lloc de sinistra memòria, però el nou debat que hi va haver al Congrés de Diputats em va fer pensar que potser sí, potser s’havia donat un nou caràcter al mausoleu de Franco. Potser s’havien fet algunes reformes per transformar-lo en “un lloc de memòria de totes les víctimes”. Potser ja només quedava l’últim escull, que és precisament treure la llosa més penosa, la que cobreix la tomba del dictador, on cada dia es renova un ram de flors fresques.

Així que, fent un esforç per conciliar-me amb el fàstic que em produeix el monument, vaig encaminar-me fins a la serra de Cuelgamuros, on s’aixeca la gran creu de 150 metres -la més gran de la cristiandat!, diuen les guies.

A l’entrada de la cripta construïda dins de la roca hi ha una petita botiga de records.

Hi compro la guia oficial, i un llibre que s’hi ven amb el títol El Valle de los Caídos. Reconciliación de España.

El llibre comença amb una dedicatòria. “A todos los Caídos, sin distinción de su bando en la guerra española de 1936 a 1939, hoy ya reconciliados por su muerte bajo la Santa Cruz en los osarios del Valle de los Caídos, fosa común de las dos Españas”. Com a pròleg i presentació hi podem llegir dos sermons de l’abat benedictí del monestir que custodia la basílica. Un d’aquests sermons de la reconciliació està dedicat a Franco i a José Antonio: “ Yo os invito a todos vosotros a uniros en una oración común por las almas de Francisco Franco y José Antonio… ”, diu l’abat, que no dubta a proposar “ a todos los caídos ” la Creu de Crist del Perdó, “ Si quitamos a Dios, si quitamos a Cristo, el mundo cae en el vacío y en la oscuridad... ” A continuació és un tal Ramón Cué, jesuïta, qui ens explica unes quantes coses que ajuden a “ curar les heridas del pasado ” -“No s’han d’obrir les ferides del passat”, ens recomanen sempre que poden des del govern del PP-. Pàgina 33: “ Todos sabemos que el Valle de los Caídos, como idea y realización, es empresa personalísima de Franco… Su creación más profunda, más genial, más bella… Supera la dimensión meramente política para realizarse en el mundo transfigurado de la epopeya, la filosofía de la historia y la teología católica… ” Etcètera.

M’endinso cap a l’interior de la cripta. A dreta i esquerra, tres capelles. Capella de la patrona de l’exèrcit de terra, de la Mare de Déu d’Àfrica, de l’armada, de la hispanitat...

Avanço cap a l’altar. La primera tomba és la de José Antonio. També té un ram de flors fresques, com la de Franco, situada entre l’altar i el cor, com si la creu i els monjos estiguessin permanentment al servei d’aquell home d’infausta memòria que es proclamava el croat d’un destí diví.

La creu de l’altar està feta amb fusta de ginebró “escollida per Franco a la serra segoviana, i talada en la seva presència”, llegeixo a la guia.

On estan enterrades les víctimes republicanes?, pregunto a un guàrdia que controla que no faci cap foto.

Segons les dades recollides gràcies a la llei de la memòria històrica, al mausoleu hi ha enterrades 33.847 persones, de les quals 12.400 són víctimes sense identificar. Molts d’ells van morir mentre construïen com a esclaus el Valle. D’altres van ser portats aquí des de molts pobles d’Espanya on havien estat afusellats a les cunetes i els cementiris, en un trasllat ordenat per Franco sense que ho sabessin les seves famílies, que en van començar a tenir coneixement gràcies a la llei de la memòria històrica.

-Darrere de les capelles -diu el guàrdia.

Però no hi ha cap senyal que ho indiqui. Ni un sol cartell. O sí, n’hi ha un, dedicat a les víctimes franquistes: “ Caídos por Dios y por España ”. Les capelles estan tapiades. Les despulles de les víctimes, explica el guàrdia, estan col·locades en tres pisos. Apilotats en capses plenes d’ossos inaccessibles.

-Els republicans no són “caídos por Dios y por España ” -li dic.

-Parli amb Patrimonio Nacional, que són els que s’ocupen d’aquest museu -respon l’home emprenyat.

Surto a la gran esplanada. Aquí és on es va proposar des de la comissió constituïda amb la llei de la memòria històrica fer-hi un memorial amb els noms de totes les víctimes. No s’ha fet res de res.

No s’han d’obrir les ferides del passat, insisteix cada vegada que pot la dreta espanyola, que es passa pel forro aquella llei.

stats