Balears 02/06/2017

El mestre que ensenyava somriures

Catalina Serra
2 min
Alzamora, Huguet, Capdevila i Serra, a la presentació de l’ARA Balears.

Exdirectora de l’ARA BalearsEls darrers temps, quan ja només venia de visita a la redacció de l’ARA, el Carles no parava de parlar-me de Mallorca. “Tinc quasi més fans allà que aquí”, em deia satisfet. Omplia allà on anava a presentar els seus monòlegs i no tenia prou temps, ni energia, per complir totes les demandes. Ho comentava sorprès, però a mi no em sorprenia gens. Ja sabia, des de sempre, que era seguit i estimat a les Illes. Ho era abans, fins i tot, que poséssim en marxa la boja i meravellosa aventura de l’Ara Balears.

Es va bolcar en el projecte, però des d’una respectuosa rereguarda. Era una d’aquelles persones que sabien delegar, que quan donaven confiança era perquè en tenien, sense embuts. Sempre, però, hi era per donar un cop de mà, un consell, un escrit. O un somriure. El moment clau en què vaig veure que ens en sortiríem va ser, precisament, quan va presentar el nou diari a Palma i no ens vàrem aturar de riure de principi a fi.

Vam riure, sí, però també aprendre. Carles Capdevila, a més d’una bona persona, era un mestre. De vida i de periodisme. Tenia clar quin diari volia, en quin periodisme creia, de part de qui estava. Respectava les diferències, però sabia que el comú dels mortals comparteix allò essencial. Per això li encantava que li demanéssim que entrevistés personatges de les Illes; això li obria nous mons. “Que rars que sou”, deia després juganer.

“Col·laborar. Compartir. Donar poques lliçons. Preguntar-te què tenim en comú”. El seu article en el primer número de l’Ara Balears, el 25 de maig del 2013, ja ho deia tot. “Estimar el que és teu. Desitjar el desconegut. I sortir a divertir-nos. Això podria sortir molt bé”. Va ser així. Gràcies, Carles.

stats