OBSERVATORI
Opinió 14/04/2017

Al Pla de Cultura hi ha de ser tot i no ho pot ser tot

i
Cristina Ros
3 min
Armengol anuncià al Parlament, el mes de maig del 2016, la imminència del Pla de Cultura.

La setmana passada, en publicar l’opinió sobre el nomenament de Fanny Tur com a consellera de Cultura, establia dues prioritats: la revisió d’Illenc, de les seves funcions i estatuts, i l’elaboració del Pla de Cultura, aquell que la presidenta Francina Armengol, el mes de maig del 2016, va anunciar com a imminent i que havia de plasmar les prioritats i les línies estratègies de les polítiques culturals entre el 2016 i el 2020. Com que el 2016 ja és aigua passada i se’n va anar fent olor de mort i com que per a les estratègies culturals dos o tres anys són poc més que no-res, per força s’haurà de fer córrer aquestes dates que fixaven el termini del pla que mai no va ser.

En tot cas, volia dir que, en publicar l’article, Joan Fullana donà algunes idees a la nova consellera, aprofitant l’espai per a comentaris d’aquest observatori en la versió digital, mentre que Pere Vicenç recordà al seu mur de Facebook les que per a ell eren prioritats: “Museus de Mallorca i de Menorca, Arqueològic d’Eivissa, Arxiu del Regne de Mallorca, Es Baluard, Biblioteques Públiques, Institut Ramon Llull, Illenc i IEB, Fira B!, Orquestra Simfònica, Pla de Cultura, Pla Estratègic de Subvencions...”. Per mi, al Pla de Cultura, hi ha de ser tot això, com també hi ha de ser el que s’inclou als punts suspensius. Hi ha de ser tot i, alhora, no ho pot ser tot. Vull dir que la Conselleria no farà cap bé a la cultura ni al país si, mentre fa la tasca de consulta, de reflexió i d’elaboració que tot pla de cultura requereix, no posa en marxa idees que, no només es destinin a resoldre problemàtiques urgents, sinó també i sobretot serveixin per il·lusionar un sector que, en bona part, sent un raonable desencís. I això no vol dir, en cap cas, posar la repartidora en marxa, que és el que s’ha anat fent.

Un pla de cultura ha de ser el resultat d’una reflexió de país, i també un compromís de país. El que volem ser depèn en bona mesura de la cultura, per això crec que requereix una transversalitat que faci que les polítiques culturals s’infiltrin en les polítiques socials, mediambientals, econòmiques, turístiques, lingüístiques, etcètera. El Pla de Cultura s’ha d’afrontar com un pla de país o, si no, té molt poc sentit i unes garanties de durada molt curtes. Per posar només un exemple sobradament denunciat, si el país es compromet a facilitar la feina de les persones que treballen en la recuperació de la nostra memòria, els principals arxius de les Illes no poden estar tancats els horabaixes. De què serveix una llei de memòria històrica si la investigació es fa pràcticament impossible?

Tota vegada amb el país que volem al cap, les línies estratègiques del Pla de Cultura han de ser, com deia la setmana passada, relativament poques i clares, han de ser assumibles i assumides pel major nombre de persones possible, han d’estar dotades i s’han de posar dates per treballar i aconseguir cada fita. Són les polítiques que han de fer que la Simfònica no pateixi, que els museus estiguin professionalitzats i al marge dels canvis polítics, que els processos siguin transparents, que ningú vagi demanant per ell sol sinó pel bé de tothom, que s’entengui la participació com una aportació col·lectiva que enriqueix, que es mostri la cultura pròpia amb l’orgull que es mereix, que no es pugui escapar l’ocasió de fer un Centre Internacional de Fotografia per al qual hi ha els recursos econòmics, que es faci del carrer, les escoles, els hotels i les llars uns espais de cultura, que... Uf! Ja he d’acabar.

stats