ENTREVISTA
Cultura 19/05/2017

Josep Lluís Aguiló: “Les illes tenen codis interns. Qui pensi que entén un illenc va errat”

El poeta manacorí coneix el món de l’illa des d’òptiques molt diverses; alguns dirien que contraposades, tot i que ell ho nega

i
Cristina Ros
4 min
Josep Lluís Aguiló: “Les illes tenen codis interns. Qui pensi que entén un illenc va errat”

PalmaJosep Lluís Aguiló (Manacor, 1967) desmenteix Santiago Rusiñol. “Mallorca no és l’illa de la calma. Aquesta és una illa de tensió”, diu pocs minuts després de començar la conversa. Poeta i empresari com és, sap de què parla. Coneix el món de l’illa des d’òptiques molt diverses; alguns dirien que contraposades, tot i que ell ho nega. Divideix la seva vida entre negocis d’alimentació i hostaleria, la vicepresidència de la Federació d’Empresaris de Comerç de les Illes Balears i l’escriptura de poesia, que practica des de molt jove. Acaba de publicar el llibre de poemes Banderes dins la mar, en edició bilingüe (català-castellà) de Visor de Poesía, vuit anys després de guanyar els Jocs Florals de Barcelona amb Llunari i onze després que fos reconegut amb el Premio Nacional de la Crítica en la categoria de poesia en català per Monstres.

Banderes dins la mar, des del primer poema fins al darrer, gira al voltant de la idea d’illa, des de la visió d’un illenc.

Com a illenc, m’interessa el fet de la insularitat i volia pensar-hi. De fet, l’exercici de la poesia m’ajuda a pensar i ordenar les idees. Necessit escriure, però he de confessar que també em fa falta un cap de fil per estirar i estirar. Una illa, qualsevol illa, és un ens de naturalesa singular. Les illes tenen codis interns, que es fan difícils d’entendre per a aquelles persones que ens veuen des de fora. Ens visiten molt però ens coneixen poc, per no dir gens. I qui pensi que coneix un illenc segur que va errat. El mateix Santiago Rusiñol va demostrar que coneixia ben poc Mallorca en parlar de “l’illa de la calma”. Mallorca no és ni ha estat mai l’illa de la calma. Aquesta és una illa de tensió.

No anomenau Mallorca, però gairebé tots els versos d’aquest llibre fan que qualsevol mallorquí la pugui reconèixer.

Ja ho heu dit: qualsevol mallorquí. Com també s’hi poden sentir reconeguts els menorquins, els eivissencs o els formenterers, tot i les particularitats de cadascuna de les illes. Quan escric ho faig, en primer lloc, per explicar-me el món i, després, per explicar la meva visió del món, de qualsevol món, als altres. En aquest cas, he volgut explicar-me l’illa, el fet de ser illenc, i contar-ho als illencs i també a la gent de fora, que tan poc ens coneix. I vós, com a mallorquina, heu reconegut els codis de compra i venda tan particulars que tenim, la categorització que feim de la gent que ve de fora, les lleis amb les quals funcionam i el que pot suposar trencar-les...

Llegesc dels illencs: “Ells fan les vertaderes lleis, / les que no és necessari escriure”.

El que funciona a l’illa són les pròpies lleis. Les coneix tothom però no estan escrites i es resumeixen en dues: les coses que estan ben fetes i les coses que estan mal fetes. De fora ens arriben els reglaments, i els podem obeir o no depenent de si entren en la categoria de coses ben fetes o en la de coses mal fetes. I ja ens poden dir missa. Això sí, si romps els codis, si ignores aquestes lleis acceptades per tothom, no et maten, però et confinen a l’ostracisme.

L’ostracisme, i continuu llegint, “que a les illes és més temut / que qualsevol condemna a mort”.

És clar, no hi ha res pitjor en una illa que haver d’abandonar -la. El desterrament aquí sempre s’ha considerat forçós, una de les grans penes que pot passar una persona, que l’enviïn fora de l’illa o que se n’hagi d’anar.

Al poema titulat De les relacions comercials entre els illencs, escriviu: “L’illenc sap del valor infinit d’allò que mai està a la venda”.

Les coses a les illes no tenen un preu definit, i això ho sap qualsevol que hagi volgut comprar-hi una propietat. Als de fora, els la pots vendre per dos cèntims o cara, depèn, però entre illencs la cosa es fa gairebé impossible, perquè un illenc mai no posarà preu a la propietat. Si veu que un altre illenc hi està interessat, li dirà: “I vós? Què me’n donaríeu?”. Així, si li ofereix poc, ho podrà rebutjar ofès i, si l’oferta és més elevada del que pensava, ho rebutjarà igualment: “Si en dona tant és que val més”.

Si anam poema a poema, aquesta obra configura un dibuix, gairebé una caricatura, dels illencs. La mirada des de dintre, cal fer-la amb humor, amb ironia?

La ironia i l’humor són recursos imprescindibles per observar i, sobretot, per observar-se. Com a escriptor, cerc la complicitat del lector, que es pugui sentir identificat. Em sent bé parlant des del ‘nosaltres’ o des del ‘tu’, no des del ‘jo’. A més, m’agrada contar coses. I sobretot m’interessa reforçar l’anècdota per arribar a la categoria.

Aquest és un llibre que podríeu haver escrit en prosa.

M’inscric en la tradició anglosaxona de la poesia narrativa que, efectivament, pot ser llegida com a prosa, però jo només som poeta, perquè fins ara no se m’ha ocorregut res per escriure que no pugui explicar amb un poema. Treball les mètriques de manera rigorosa, potser perquè és una manera de controlar l’impuls de la narrativitat.

Banderes dins la mar no només és el llibre d’un poeta, sinó també d’un comerciant. Com conviuen, en el vostre cas, el poeta i l’empresari, que, a més a més, representa la patronal?

Conviuen molt bé. Em dedic a l’empresa perquè necessit relaxar-me de la poesia [riu]. I tot em dona benzina per poder escriure. De tota manera, a l’illa hi ha hagut tradició de poetes que eren o són homes d’empresa: Bartomeu Fiol a l’hostaleria, Miquel Àngel Riera a la gestoria, Lluís Maicas a la fàbrica de galletes Quely, Jaume Mesquida a la fusteria... També he de dir que som un gran defensor de fer moltes coses, sobretot perquè és molt més entretingut que no fer-ne gaires.

Com veis el mercat de la literatura catalana?

Aquí sí que puc parlar com a empresari. Com a tal crec que s’hauria de crear un mercat únic de la cultura catalana que englobàs tot el territori lingüístic. Dins un mercat global, si anam com un cos cultural, podem tenir molta més força. Si no es fa així, sempre serem quota, i una quota petita. I no em referesc només a la quota de les Illes. Barcelona predomina i accepta quotes: la gironina, la balear, la lleidatana, la del País Valencià. Estratègicament, per vendre’ns com a cultura, això és un error.

stats