PRIMÀRIES SOCIALISTES
Misc 16/05/2017

La duresa entre els candidats aboca el PSOE a la fractura

Díaz mira de posar l’aura de perdedor a Sánchez, que insisteix a criticar l’abstenció a Rajoy

i
Dani Sánchez Ugart
4 min
Susana Díaz, Patxi López i Pedro Sánchez posant abans de començar el debat.

MadridFa poc més de mig any que l’aparell del PSOE, liderat a l’ombra per la presidenta andalusa, Susana Díaz, va derrocar l’aleshores secretari general, Pedro Sánchez, en un comitè federal esperpèntic. Va ser una guerra de terra cremada. El partit es va obrir en canal entre els partidaris de l’abstenció -per responsabilitat i sentit d’estat, deien- i els abanderats del no és no, que s’autoatribuïen el paper de guardians de les essències socialistes. Els primers, els guanyadors, van dissenyar aleshores una gestora que, sobre el paper, tenia l’objectiu de cosir la fractura. A les portes de les primàries socialistes de diumenge, que tornen a enfrontar els mateixos sectors, i si s’ha de jutjar per l’agre debat que van protagonitzar ahir els tres candidats, l’objectiu no s’ha complert.

Díaz i Sánchez, els favorits, i Patxi López, tercer en discòrdia, van encarar-se en un xoc dialèctic en què despuntaven els rancors creuats a cada frase. No van faltar els atacs personals, sobretot de Díaz a Sánchez -“El problema ets tu”, “No ets ni pro Podem ni pro Ciutadans, ets pro Pedro”, va dir-. Sorprenia la duresa d’una candidata que feia una setmana que reclamava que el debat “entre companys” fos en el terreny del fair play, per evitar que s’evidenciés una fractura insalvable entre socialistes. No va ser així. L’esquerda sorgia, imponent, amb cada punyalada.

I som on érem. Tot i els més de sis mesos d’interinitat, el debat va demostrar que la discussió entre les dues ànimes continua girant sobre el mateix. Sánchez carregava cada cop que podia contra l’abstenció a Rajoy -que Díaz va defensar des de setmanes abans de la defenestració de l’exlíder, però sempre discretament, sense dir-ho en públic-. La millor defensa és un bon atac, devia pensar ahir la presidenta andalusa, que esquivava la responsabilitat d’aquest “cop de volant” -així en va dir Sánchez- acusant de perdedor l’ex secretari general, responsable, segons ella, del “desastre electoral més gran” de la història socialista. I això que, al davant, hi havia un PP “tòxic i infame”, va dir, per mostrar una sobreactuada repulsió cap al partit de Rajoy. Vestia de vermell socialista, i l’organització-la gestora- la va situar al faristol de l’esquerra. Díaz intentava desempallegar-se de l’etiqueta d’haver entregat el partit al PP. I ho feia fent lluir les victòries electorals a Andalusia, on governa de bracet amb Cs. Si no aconsegueix remuntar els resultats electorals, es va comprometre a abandonar la secretaria general del PSOE-aquest va ser un dels pocs anuncis inèdits del debat.

Darrere de l’acusació de perdedor a Sánchez, s’entreveia un dels debats de fons: la política de pactes. L’objectiu compartit de fer “útil” el PSOE passa, segons Díaz, per guanyar les eleccions i governar sense necessitat de crosses. O com a mínim liderant el canvi. Per a Sánchez no hi ha cap mal a abraçar les aliances amb les esquerres, amb Podem. L’ex secretari general defensava que aquests pactes no han de desnaturalitzar les essències socialistes, i tirava dels exemples de notables susanistes, com el president valencià, Ximo Puig, o l’aragonès, Javier Lambán, que governen en coalició amb el partit lila, per defensar que no han “podemitzat” el PSOE. Sánchez reduïa les opcions a dues: o el pacte d’esquerres que ell defensa, i que diu que és el que vol la militància, o la gran coalició que atribueix als seus contrincants interns. Díaz, immòbil, insistia: el canvi requereix primer guanyar eleccions.

Nació de nacions?

López, conscient que la batalla, a ulls de l’opinió pública, és entre els altres dos candidats, va encarar el debat amb voluntat de fer-se escoltar. Situat sempre en un punt intermedi (igual que Sánchez, deplora l’abstenció, però vol un PSOE autònom de Podem), l’exlehendakari va arrencar el debat dirigint més els seus atacs cap a l’ex secretari general socialista que cap a la presidenta andalusa. Al primer li ha arrabassat la majoria de suports orgànics, i competeixen per un perfil de militant similar: situat més a l’esquerra que l’actual direcció interina, i amb una concepció del model d’estat descentralitzada. “Saps què és una nació?”, li preguntava López a un Sánchez descol·locat. El polític basc va intentar defugir el debat de les paraules en què s’han enredat els altres dos candidats. Segons ell, per als socialistes l’important “no és la nomenclatura” (el terme nació ), sinó tenir un model d’estat que asseguri la justícia social. Tot i així, va assegurar que Espanya és “el país més descentralitzat del món”. A més, va reclamar cedir sobirania, però a Europa.

I en això, Díaz es va dedicar a censurar a Sánchez els seus canvis de rumb. “No es pot tenir cada dia de la setmana una idea d’Espanya”, li va dir. I Sánchez va tirar d’hemeroteca i li va recordar que ella va votar l’Estatut català, i després va aprovar un document que definia Espanya com a nació de nacions, el mateix que defensa ell, i ara se’n desdiu. Sánchez va palesar que les anades i vingudes en el debat nacional no són una exclusiva seva: han sigut tònica habitual al PSOE des de l’inici de la democràcia.

En el terreny econòmic i social, els candidats van exhibir poques diferències: tots aposten per derogar la reforma laboral i fer passos endavant a l’hora de buscar la justícia social. Com ho faran és difícil de dir. Sobretot en el cas de Díaz, que a sis dies de les primàries encara no havia presentat programa (ho fa avui).

Els missatges finals de tots els candidats cridaven a la unió del socialisme. Però la seva obstinació per encendre el foc de la lluita personalista els ho dificultarà si, com sembla que passarà, ningú arrasa diumenge.

stats