02/05/2015

Antidiscriminació, llibertat i sancions

3 min
Antidiscriminació, llibertat i sancions

L’aprovació de la llei 11/2014 “per a garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per a eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia” ha estat seguida amb recança per alguns grups socials. Persones vinculades a l’Església catòlica van publicar un article en què qüestionaven el caràcter massa específic de la llei. La discriminació per motius de gènere, o com més específicament s’hi diu, “per motiu d’orientació sexual, d’identitat de gènere o d’expressió de gènere”, podria encabir-se en l’article 14 de la Constitució que referma la igualtat dels espanyols.

Conversant amb cristians evangèlics del Vallès em diuen que se senten amenaçats en la seva ja precària llibertat religiosa per una llei que podria immiscir-se en el contingut d’allò que diuen i fan a l’interior dels seus temples. Em parlen d’un pastor que s’ha vist exposat a la premsa per haver defensat el caràcter pecaminós o no adequat a la paraula de Déu de la vida homosexual. Una campanya dels col·lectius LGBT l’ha desprestigiat i com a conseqüència d’això se li ha retirat la subvenció per a la seva fundació caritativa.

Aquí està en joc la llibertat d’expressió. La llei en qüestió preveu sancions per a les expressions vexatòries que constitueixin incitació a la violència. Tot depèn, però, del que entenguem per violència. En el cas que no es pugui constatar de manera fefaent un vincle entre una expressió i un acte violent, aleshores l’expressió ha de ser lliure. El problema és el potencial efecte discriminatori i atemptatori contra la dignitat personal d’expressions que no inciten directament a la violència. Alguns, com Ed Miliband, proposen que es criminalitzi el discurs de l’odi, la islamofòbia, el vincle del qual amb la violència és difícil de demostrar, com no sigui en la forma de disseminació d’opinions i mots que poden posar en perill de rebuig social els membres d’una minoria.

Trobem, doncs, d’una banda una limitació a les expressions d’odi a col·lectius minoritaris (gais i musulmans) i de l’altra la defensa d’uns marges més amplis per a la manifestació de la llibertat religiosa (les esglésies, siguin quines siguin). L’autoestima de les societats liberals depèn de com es tracten les minories. Es pot provar d’evitar l’assetjament limitant la llibertat d’expressió, però sense que aquesta limitació imposi càrregues desmesurades als membres de confessions religioses que els impedeixin de procedir amb el seu estil de vida. Des de les religions es presenta la situació com si es donés un conflicte entre la llibertat religiosa i les lleis antidiscriminació que acaba redundant en una discriminació dels creients.

El problema té un origen jurídic i polític, ja que els grups de pressió LGBT en lloc d’apostar per un règim de tolerància i correcció política han preferit la redacció d’una llei ad hoc. Certament, les lleis que protegeixen els drets de les minories són difícils d’abrogar i donen més garanties que la confiança en l’amplitud de mires dels ciutadans.

És justament aquest procés legislatiu el que planteja problemes, perquè en la deliberació compten les raons que es donen els participants. ¿És raonable defensar la desigualtat en el dret al matrimoni, com mantenen alguns creients? Evidentment, la raonabilitat d’una opinió no es pot establir de manera unilateral. Podem respondre dient que la concepció del matrimoni com un vincle exclusiu entre un home i una dona és el model que fins fa ben poc imperava a Europa per regular les relacions familiars. No sobta, doncs, que aflorin tendències conservadores, alimentades per la temença de canvis irreparables.

Ara bé, si es tracta de debatre sobre com han de ser les lleis, aleshores no tot s’hi val. Qui defensa la concepció tradicional del matrimoni ha de ser capaç de demostrar que tracta tots els seus interlocutors com a participants amb els mateixos drets en el diàleg. Però el dret de parlar no es pot separar del deure concomitant de respondre a les objeccions ben formulades sense ànim de marginar ni discriminar.

La minories, siguin creients o siguin LGBT, no poden ser protegides completament de la pressió social. No han de ser arbitràriament segregades, ni han de trobar obstacles desproporcionats, però això no és el mateix que garantir-ne la pervivència, la qual depèn en gran part de la seva resistència per no homologar-se amb l’esperit dels temps, o de la seva capacitat per inclinar la balança de la justícia en favor propi.

stats