13/11/2016

L’oracle infantil

3 min

Si ens aturem un moment a escoltar les converses entre pares i nens petits, descobrim un fet sorprenent: la major part de les frases que emeten els progenitors són interrogatives. En aquesta relació en forma de pregunta hi ha un tret característic de la nostra època. La interrogació adquireix sentit si hi ha una ignorància prèvia. Però què saben els fills que ignoren els pares?

El nen no pot respondre a les qüestions que li fem. Ens mira amb estupor, ja que percep la comminació de la pregunta, sap que li toca a ell trobar la resposta. Què vols, Miquelet, dues galetes de xocolata o tres? I el nen fa que sí amb el cap, que en vol tres i quatre, fins i tot. Què ha de dir la pobra criatura? T’agrada aquest jersei o prefereixes el blau? Sortim a passejar? ¿Ah, no et vols treure la samarreta del teu equip preferit? No et vols posar l’abric? T’agrada? No t’agrada?

Cal començar dient coses òbvies. Per exemple, que quan els nens són infants que aprenen a parlar necessiten guies que els indiquin en què consisteix el món, que els ajudin a forjar-se un caràcter sense que se l’hagin d’inventar ells sols. El món i ells mateixos els apareixen com una massa informe que cal ordenar, i als seus tutors els correspon endreçar-los-el i acompanyar-los amorosament en les seves primeres passes. Correspon als adults omplir el buit hermenèutic amb què es confronten els infants en néixer.

Els nens no són éssers lliures, però això no vol dir que no hagin d’experimentar lúdicament amb la realitat, sense la interferència dels adults, llevat que per protegir-los dels danys. Cal, doncs, l’esbarjo, l’hora del pati, del joc i la descoberta, de provar de pujar a un arbre, de llançar pedres al riu, de fer rodar una pedra entre les mans o de mullar-se els turmells amb les onades. Els nens tenen dret a això, i que no tots en puguin gaudir és la veritable injustícia.

Però no, avui gran part de les frases que els pares dirigeixen als seus fills són interrogatives. El nen deixa de ser aleshores algú que aprèn a creure, que a poc a poc comprèn les relacions socials i es coneix a ell mateix, i ha esdevingut un ésser autònom. Se li pressuposa voluntat, quan la voluntat no creix en el no res, sinó que necessita un marc de normes en el qual exercitar-se. Unes normes que no cal que siguin rígides, ni marcials, ni tampoc injustes, esclar, sinó que són convencions amb les quals durant segles la humanitat ha provat de millorar-se. Aquestes normes són primordialment les que afecten les qüestions bàsiques, com els horaris de menjar, el tipus de nutrició que afavoreix el creixement, el moviment, el contacte amb les coses del món, el respecte a les persones i la natura.

Com pot ser que una societat busqui l’oracle en els infants? Quin sentit té que el nen hagi esdevingut la brúixola del present? Quina lògica absurda fa que l’individu sense passat marqui la pauta del futur? Potser perquè creiem que en la seva innocència s’hi amaga un secret inaccessible. Però en aquest cas no s’hi valen hipòtesis poètiques. La realitat és més prosaica.

Només la desorientació col·lectiva ho explica. Una desorientació que obeeix, al seu torn, a un trontollar complet de les antigues seguretats. La promesa del benestar, amb la qual van ser educats com una cosa evident els que ara fan de pares, s’ha revelat il·lusòria. La vida és inseguretat i precarietat laborals, afectives, socials, econòmiques i culturals. La crisi, que esborra l’esperança i enterra les persones en un present incert, aguditza la desorientació. No és estrany que en aquest context la relació primordial amb el món sigui interrogativa.

I com que el passat no ofereix respostes ni referents, el més ben situat per respondre’ns és precisament l’ésser sense passat, el nen. En el seu llibre sobre Txernòbil, Svetlana Aleksiévitx ens parla de l’experiència de no tenir referents en el passat, de no entendre el món i no saber com reaccionar. Un món completament nou sorgeix de les runes de la catàstrofe, amb uns riscos desconeguts i omnipresents que susciten el desemparament generalitzat. El passat no ofereix respostes, les autoritats estan totes qüestionades i els grans relats queden antiquats.

És natural, doncs, que cerquem respostes i orientació en aquells que res no saben. Com que l’esdevenidor ens és desconegut, preguntem-li al nostre igual, al nen que res no sap, quina és la sortida d’aquest laberint. No cal ser apocalíptic per preveure quines seran les conseqüències d’aquest capgirament de l’ordre més elemental. Els que pregunten es quedaran amb la consciència tranquil·la, perquè no hauran imposat la seva ignorància. Els infants creixeran amb una voluntat pueril i capritxosa i amb la convicció que no cal que ningú els ensenyi res.

stats