23/09/2016

De la inèrcia i de l’horror

4 min

“Aquell que pensa només pot llevar-se amb nàusees”

Thomas Bernard

3.770 refugiats morts a la Mediterrània el 2015; 2.977 ofegats fins al juliol del 2016; xifra rècord, arreu del món, dels qui fugen de la misèria de la guerra i de la guerra de la misèria. 65 milions desplaçats en l’enlloc del no-món, del no-temps i del no-res. Filferrada i fam, enmig del cinisme criminal de la política internacional i la deixadesa vergonyosa d’una UE en fallida, podem repetir les xifres reiteradament, tantes vegades com calgui, com a mantra i fins a buidar-les de tot sentit. Però de les 4.500 persones que ens vam comprometre a acollir -com a país que d’exili, guerra, fosses comunes i camps de concentració en sap alguna cosa-, quantes han arribat? La pregunta gairebé ressona al buit, en un estat espanyol -racista porter de discoteca de la frontera sud- que ni pensa fer ni deixa fer i on l’alternativa crida que caldrà acollir-los sense demanar cap permís.

6.747 vides ofegades, quan no hi ha res més mediocre, mesquí i pervers que el sofriment evitable. Podent fer, no fan: aquest és el crim institucional. Però de retruc i de front, aquella mediocritat oficial també ens interpel·la a tots i cadascun de nosaltres. Podent fer, què fem? Què més podem fer? Fa més de set dècades, al segon pròleg del llibre Johnny va agafar el fusell, el ja llunyà 1959, Dalton Trumbo -perseguit pel maccarthisme, autor de la digna ràbia d’Espartac - escrivia: “Els números ens han deshumanitzat. A l’hora d’esmorzar llegim que han mort 40.000 nord-americans al Vietnam. En lloc de vomitar, agafem una torrada. En el frenesí de la primera hora ens submergim en carrers plens de gom a gom, però no per cridar «assassins», sinó per engrapar la ració que ens pertoca abans que algú ens la prengui”.

I en la inhumanitat del moment, a quantes coses ens (des)acostumen cada dia? Amb quants horrors quotidians convivim en falsa normalitat? Quants cops al dia mirem cap a una altra banda? Com ens insensibilitzem? On emmudim? On neix la inèrcia de la indiferència? Quina dosi intravenosa ens xutem cada matí per acceptar el simulacre i creure en el glamur d’una realitat virtual global -el divorci de Brad Pitt i Angelina Jolie, posem per cas- que esmicola, bandeja i nega la realitat real? Obediència i submissió, primacia i tirania del principi d’irrealitat, transmutem el que és terrible. I el nihilisme -tant se val la variant, el tot s’hi val o el no creure en res ni en ningú- creix, i multiplica la deshumanització.

Sis mil set-cents quaranta-set. Número fred, estadística glaçant o dada gebradora, a Johnny va agafar el fusell -Angle Editorial n’acaba de publicar l’edició catalana- Trumbo disparava a la consciència, contra l’horror de la guerra i des del compromís antibel·licista: “Una equació: 40.000 joves morts, 1.840.000 anys de vida que mai seran viscuts, 100.000 nens que no naixeran. [...] Xisclem de nits quan aquests nombres se’ns apareixen als somnis? No. No se’ns apareixen als somnis perquè no hi pensem; no hi pensem perquè no ens importa. Estem més pendents de la llei i l’ordre, més pendents que els carrers del nostre país siguin segurs mentre convertim els carrers del Vietnam en clavegueres plenes de sang, que reomplim cada any tot obligant els nostres fills a escollir entre la cel·la d’una presó aquí o un taüt allà”.

Bucle i déjà-vu, ronda i rotonda de mort de qui no aprèn mai res, l’ocupació miserable de l’Iraq va reproduir aquella lògica: la brutal asimetria de les víctimes, la desigualtat davant el sofriment aliè, la covardia col·lectiva davant els responsables materials que encara avui es passegen pels palaus, s’asseuen als grans consells d’administració i pontifiquen sobre la pau mundial mentre rebenten països sencers. A redós insensible de la trivialització del dolor i la banalització de l’horror, com si les coses ja només passessin a la pantalla, al plasma o al més enllà, però mai aquí. L’horror reiterat ja és -en la societat de l’espectacle, de l’esdeveniment i del màrqueting- un simple espot, un gag fatal, un anunci dissenyat. Allò que passa ja no passa i avui tot s’oblida en la rotonda del simulacre digital. Demà, però, algú dirà, i amb raó, que ens ho miràvem artificialment des del plasma i el mòbil. ¿La inèrcia de l’horror, l’horror de la inèrcia com a avís d’esfondrament, de declivi col·lectiu, de col·lapse ètic?

Avui, ara i aquí -setembre del 2016- o desobeïm l’horror o l’horror se’ns cruspirà. Perquè retrunyen les mateixes preguntes -els mateixos silencis densos, els mateixos buits insondables- que en la requisitòria de Trumbo del 1959. Perquè a tocar de la platja, a la nostra mateixa mar, 6.747 refugiats han mort a la Mediterrània des del gener del 2015. I encara, en lloc de vomitar, agafem una torrada. I amb ella suspesa en l’aire, fràgil dilema irresolt, rumies si fer-ho és un acte de mínima resistència vital o de banal indiferència criminal. Per acabar esmorzant el dubte, ennuegant-te amb la por i espantant-te amb el monstre que tots portem a dins.

stats