“Els joves ara depenen més de la riquesa dels pares que de la formació”

Joaquín Estefanía no amaga una certa incomoditat amb el viratge ideològic del seu diari de tota la vida, El País, del qual va ser director entre el 1988 i el 1996. Està convençut que l’esquerra ha comès molts dels errors que han portat a la victòria de Trump als Estats Units i a l’auge de l’extrema dreta. I ho intenta explicar a les seves netes, en to de disculpa, a Abuelo, ¿cómo habéis consentido esto? (Planeta).

Com va ser la nit de la victòria de Trump?

Dolenta. Des de la Segona Guerra Mundial no havien coincidit mai en el món una conjunció de forces conservadores com les que hi ha ara. El problema no és Trump o Marine Le Pen. I més enllà de si guanyen o no guanyen, el que em preocupa és que les idees que defensen estan contagiant els programes de la resta de forces. A vegades és difícil trobar-hi diferències substancials.

¿Som prou conscients del que ha significat la crisi?

El balanç de la Gran Recessió, que encara no s’ha fet, es pot mesurar en termes d’empobriment, de desigualtat, d’enorme precarització, de menys protecció social, i dos elements nous. Primer la desconfiança. Tots ens hem tornat molt desconfiats, sobretot els joves, que no volen saber res dels partits tradicionals. I en segon lloc, ens hem fet menys demòcrates, perquè hem vist que la democràcia no arregla els problemes. Els joves d’avui no tenen la sensació que cal defensar la democràcia.

Està preocupat pels joves?

He volgut parlar dels joves perquè ningú en parla. La principal prioritat dels governs són les pensions, no l’atur juvenil o les dificultats per a l’emancipació. Són joves perdedors materials però també perdedors emocionals. Ara hi ha una generació de joves que no poden estudiar per l’alça de les matrícules, no poden treballar, no tenen cap expectativa i s’han convertit en nihilistes. Què fem amb ells?

Molts depenen dels pares...

En aquesta estafa que ha significat la crisi s’ha perdut la igualtat d’oportunitats, de tal manera que la vida dels nostres fills ara depèn de la nostra renda, de la riquesa dels pares. Depenen menys de la seva formació i l’esforç que de la família.

¿L’Estat ha dimitit d’aquest paper igualador?

Sí, perquè la idea força que s’ha imposat és que l’Estat era el problema i el mercat la solució. I s’ha demostrat que això és fals, perquè l’Estat ha hagut de sortir al rescat dels mercats amb diners de tots.

L’extrema dreta actual s’ha fet proteccionista, curiosament.

Veurem quin recorregut té. El que sí que podem fer ja és un balanç d’aquesta primera globalització. I es confirmen dues coses: ens ha beneficiat com a consumidors i ens ha perjudicat com a ciutadans. La democràcia ha perdut molta qualitat. Cada cop hi ha una disfunció més notable entre els sistemes econòmics i els sistemes polítics, és a dir, entre capitalisme i democràcia. Ara hi ha un desequilibri brutal a favor del capitalisme.

I el paper de l’esquerra?

És hora de fer balanç del que va significar la tercera via de Blair, Clinton i Schröder, que en el seu moment es va veure com una modernització de la democràcia, i el balanç que deixa és terrible.

La gent ara accepta sacrificar els valors democràtics a la recerca de la seguretat.

Els grans canvis són tan enormes que ara la principal fractura social és entre estabilitat i canvi, no entre dreta i esquerra, o casta i poble, o joves i grans. Estem tan perplexos que quan anem a votar és més la gent que diu “ Virgencita, virgencita, que me quede como estoy ” que els que volen el canvi. I, tot i que els joves són majoria al món, com que els que més voten són la gent gran, guanyen les opcions conservadores.

Això explica el fenomen Rajoy.

Completament. Rajoy tranquil·litza el seu electorat, i és capaç de perdonar tots els abusos.

Què ha passat amb el 15-M? ¿Ha quedat truncat el canvi a Espanya?

Parcialment. Podem ha après que no es pot estar sempre al carrer, perquè la gent es cansa, i que, per tant, has de prendre les institucions. La meva preocupació és: si Podem no funciona, ¿aquests 5 milions de vots on aniran? És molt difícil pensar que tornaran als partits tradicionals. Se n’aniran a l’abstenció o votaran coses estranyes...

L’electorat també ha girat l’esquena als mitjans de comunicació.

El concepte de postveritat ha penetrat fortíssimament, de tal manera que els fets són menys importants que les emocions i els sentiments. La postveritat ha derrotat els mitjans de comunicació. Una part de la nostra competència és a les xarxes i no és periodisme, és una altra cosa. Vam ser molt ingenus quan vam pensar que les xarxes, encara que ens perjudiquessin com a periodistes, ens milloraven com a ciutadans.

Els diaris estem perdent els joves?

Manuel Vicent em comentava l’altre dia que fa anys a cada taula de Lavapiés hi havia un diari, i ara no n’hi ha cap. És un mur cultural que sembla infranquejable.