El paradigma del “tites, tites”

El 20 de gener del 2002, en un acte que havia de servir per llançar la candidatura d’Artur Mas a la Generalitat, Jordi Pujol va llançar la seva ja famosa diatriba del “tites, tites”. “Qui s’han cregut que som, aquesta gent? Nosaltres no estem a la política per tenir càrrecs, nosaltres estem al servei d’un projecte de país. És com quan la meva àvia entrava al galliner i cridava «tites, tites»”. Pujol es referia als cants de sirena del PP perquè dirigents de CiU entressin al govern espanyol. En realitat, a Madrid sempre han viscut en el paradigma del “tites, tites”, és a dir, sempre han pensat que per al nacionalisme català tot té un preu, tot forma part d’una estratègia negociadora per treure’n alguna cosa tangible, i per això no s’adonen de l’extemporaneïtat de certes ofertes set anys després de la sentència de l’Estatut. El diàleg actual és de sords perquè un (Catalunya) reclama reconeixement i drets polítics, i l’altre (Espanya) considera que en el fons només vol més diners o, en el pitjor dels casos, que amb diners renunciarà a la resta.