L’autèntica revolució
El món es belluga molt ràpidament. Els avenços tecnològics que viurem en els propers anys transformaran de manera radical la nostra societat; de fet, ja l’estan transformant. Avui parlar de cotxes que aniran sols i que conduiran millor que els humans, parlar de l’internet de les coses amb cases intel·ligents, parlar del grafè com a material revolucionari de futur o de la tecnologia quàntica que trasbalsarà el món -diuen que aquest 2017- o parlar del big data i de l’open data ja no és una qüestió de ciència-ficció, ni tan sols són quimeres o projectes a llarg termini. Totes aquestes coses, que sumades fan que la revolució tecnològica que viurem en els propers anys sigui d’un abast impossible de saber ara mateix, ja són realitats que estan creixent de manera exponencial. I la combinació entre elles encara accelera més tot aquest procés. El món canvia radicalment i ho fa a una velocitat que ni entenem ni estem preparats mentalment per assumir. Però és així. I les preguntes i respostes que es deriven d’aquesta situació són molt importants per saber quina és la societat que volem construir, perquè els robots podran fer molta feina, però mai podran fer de persones i construir una societat amb valors, per exemple.
Tanmateix, el que és cert és que hi ha un seguit de realitats irrefutables que en els propers anys prendran forma. Per exemple, la destrucció de llocs de treball serà considerable, la desaparició de determinades feines i d’algunes professions també serà una realitat, com de fet ho serà que apareguin noves professions, encara que no els mateixos llocs de treball, ni de bon tros. Què passarà amb totes aquelles persones que perdin la feina als, posem per cas, 50 anys, que tinguin dificultats per reciclar-se, que no trobin una feina mai més i que, a més, tinguin una esperança de vida propera als 90 anys o més? La pregunta és demolidora. S’ha començat a parlar de la renda bàsica universal i a hores d’ara la política -o sigui, governs, Parlaments, ajuntaments- ha de començar a plantejar escenaris que són d’una molt difícil solució.
Però a més dels escenaris on hi haurà problemes, i que per tant caldrà resoldre, cal que la política comenci a pensar en clau de futur immediat, cosa que no acostuma a ser habitual; el més urgent ens fa oblidar sovint allò que és important.
I quins països tindran més futur? Doncs probablement aquells que inverteixin en recerca, innovació i educació ara, i que ho facin sense prejudicis de cap mena. Es tracta de prioritats fonamentals per a la societat que ve. I en el camp de l’educació, a més, i en el nostre cas particular, hi ha d’haver una autèntica revolució, un canvi de dalt a baix en conceptes, formes i visió. El futur ens presenta nous reptes i nous paradigmes. El present ens demana que ens preparem amb urgència per respondre-hi.
La 4a Revolució Industrial és aquí i té unes conseqüències impressionants des del punt de vista dels avenços tecnològics. El que no sabem són les conseqüències que tindrà des del punt de vista social. Amb el pas del temps les diferents revolucions industrials que ha protagonitzat la humanitat han tendit a equiparar els avenços en la tècnica amb el progrés social. Cada cop els treballadors han gaudit de més bones condicions, menys hores de treball, més drets, més bons salaris... sense que això signifiqui que la situació sigui la millor ni la més correcta. També és cert que els avenços socials acostumaven a anar un parell de passos enrere en relació al progrés econòmic. Però no es pot negar que hi ha hagut progressos ben clars.
Avui no sabem què passarà des del punt de vista social amb la societat que emergeix a partir d’aquesta 4a Revolució Industrial. I això la política també ho ha de saber entomar, pensar, repensar, i sobretot ha d’actuar.
Per exemple, en una societat en què treballaran moltes menys persones, i en què de les que treballaran moltes ho faran des de casa, quin paper tenen els sindicats? La pregunta és molt més important del que podria semblar. Els sindicats com a institució que vetlla pels drets dels treballadors han de seguir existint, perquè hi seguirà havent treballadors. Com es reinventaran els sindicats? Com es podrà garantir l’estat del benestar, és a dir, la sanitat, l’educació, els serveis socials per a tothom, i molt especialment per a aquells que no tenen recursos? Són preguntes de difícil resposta ara mateix, però que necessiten una reflexió profunda i un debat serè. Les regles del joc estan canviant i el terreny de joc també. I això és una oportunitat, sobretot per a aquells països, com Catalunya, que no estan mal posicionats en molts dels aspectes que són determinants per encapçalar la 4a Revolució Industrial i que, a més, tenen projecte propi.
Arriba un món nou i hi podem tenir un paper rellevant. Probablement hauríem d’afinar a l’hora d’entendre quina serà l’autèntica revolució.
