01/06/2017

L’adeu precipitat del fiscal que volia picar alt i va tenir paciència quatre anys

5 min
El fiscal en cap d'Anticorrupció que ha presentat la seva dimissió, Manuel Moix

MadridManuel Moix, 59 anys, ha caigut al buit impulsat per l'anomenat 'escàndol de la duquessa', la societat panamenya Duchesse Financial Overseas o Duquesa Financera d'Ultramar, que comparteix amb els seus germans. Però, s'ha ensorrat amb ell també el pla que el va portar a Anticorrupció?

Moix portava una vida tranquila a la sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem, després d'estar al càrrec de la fiscalia de Madrid i de ser fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, tots dos càrrecs entre 2003 i 2015.

El que quedava per obtenir era la categoria més alta de l'escalafó: fiscal de sala o una mica més de 120.000 euros bruts anuals de retribució, equivalents al de magistrat del Suprem. I l'oportunitat va arribar més aviat que tard. Un matí de 2016 va ser el dia assenyalat. Antonio Salinas, el fiscal en cap de la Fiscalia Anticorrupció, havia resolt jubilar-se quan fes 70 anys. Salinas, després de 13 anys, no va demanar la pròrroga de 2 anys que li permetia continuar. La família, els nets, van ser els arguments. Pressions? Sembla ser que no.

El ministeri de Justícia va obrir el xampany i va festejar la jubilació de Salinas: no calia fer fora ningú, només posar la persona adequada perquè la Fiscalia Anticorrupció, després d'"afinar-la", no la reconeixeria ni la mare que la va parir. I aquella jornada d'octubre el nom ja estava cantat: Manuel Moix. Havia presentat la seva candidatura el 2013, quan era fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, quan es va presentar la renovació de Salinas. Però el fiscal general de l'Estat, Eduardo Torres-Dulce, ja ho tenia fet. Si Salinas volia se'l renovaria. Moix es va presentar al concurs -que no és mai vinculant- i va visitar Torres-Dulce.

"Ja ho sé, Eduardo, que si Salinas vol serà renovat, però m'hi estic presentant perquè el meu nom comenci a sonar", li va dir Moix. Aquesta aposta es va frustrar, però els seus padrins en van prendre nota. Entre ells hi havia Ignacio González, aleshores president de la Comunitat de Madrid. Efectivament, Salinas va ser renovat, tal com estava previst, el desembre de 2013, de manera unànime.

Moix va passar el 2015 a la sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem. No tenia pressa. Als 57 anys, podia esperar que caigués el regalet de la Fiscalia Anticorrupció amb la jubilació de Salinas el 2016 o, si sol·licitava la pròrroga de dos anys, el 2018. Amb el PP al govern era una aposta segura, després d'una llarga temporda de serveis a Madrid amb la destitució de Mariano Fernández Bermejo a finals de juliol de 2003.

Un dia d'octubre va arribar el dia. Una persona de gran rellevància política el va citar: "Manuel, presenta't al concurs: la direcció de la Fiscalia Anticorrupció és teva".

Moix havia treballat en l'època del fiscal general de l'Estat Jesús Cardenal, durant el govern d'Aznar, en la secretaria tècnica de la FGE, amb Manuel Marchena, fiscal en cap de "la tècnica", com l'anomenen al gabinet del fiscal general de l'Estat. I ara, el 2016, Marchena era, des de la presidència de la sala segona del Suprem, el cervell del nou mapa que el govern de Rajoy, a través del ministre de Justícia, Rafael Catalá, volia traçar a la fiscalia i a la judicatura.

Marchena va aconseguir persuadir el govern que no era eficaç nomenar Consuelo Madrigal, procedent de la carrera fiscal, nova FGE per un període de quatre anys. Catalá sabia que Madrigal volia que Alejandro Luzón fos el nou fiscal en cap d'Anticorrupció i que Javier Zaragoza renovés a l'Audiència Nacional. Marchena, en canvi, va aconsellar que fos algú de fora de la carrera. Un magistrat: el seu amic de la sala segona José Manuel Maza; i fiscal en cap d'Anticorrupció, un altre amic: Manuel Moix.

Moix es va estudiar el pla. El primera era apartar, per indicacions polítiques d'a dalt, als fiscals

del 3%: José Grinda i Fernando Bermejo. Tot just arribar, Moix va preguntar per algunes personalitats de l'antiga Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Una d'elles, Germà Gordó, objecte d'una exposició raonada davant el TSJC, rebutjada el gener de 2017. Es remenava una segon intent.

Després d'escoltar els fiscals, Moix es va posar a treballar. No portava ni vint dies. El 28 de març de 2017 va rebre dos presumptes delinqüents que denunciaven Grinda i Bermejo i va enviar les declaracions a la fiscalia del Tribunal de Justícia de Catalunya per si hi havia delictes. No va dir res als fiscals.

Tres dies després, el 31 de març, Moix es va reunir amb Javier Iglesias, el nou advocat de la família Cierco d'Andorra, i amb Higini Cierco, accionista principal de la intervinguda Banca Privada d'Andorra (BPA). Tots dos estaven relacionats amb les denúncies de Grinda i Bermejo.

Li va faltar temps per citar al seu despatx els dos fiscals. Va ser el 6 d'abril. "He decidit que no seguiu a la investigació". Les raons? Cap. El 18 d'abril, abans de celebrar-se la junta de fiscals sobre l'operació Lezo, Moix va ser definitiu. "Acabo de firmar el decret que us aparta del cas". Motius? Cap.

Els fiscals van demanar empara aquell mateix dia al fiscal general de l'Estat i el tema va sortir al Consell Fiscal del 3 i 4 de maig. Maza va decidir que a mode de rebel·lió del cas Lezo era millor deixar refredar la situació.

Ja se'ls carregaria, però calia esperar. Va dir que com que estava pendent d'un informe sobre la possibilitat que la causa del 3% de l'antiga CDC -nou peces separades, diversos procediments- passés a l'Audiència Nacional; des del jutjat d'instrucció número 1 del Vendrell, prendria la decisió sobre el decret de Moix el 18 d'abril.

L'informe, favorable que el cas passés a ser competència de l'Audiència Nacional, ja és a la taula de Maza des de fa quinze dies. Segons sembla, havia adoptat, abans de l''escàndol de la duquessa', la decisió d'apartar Grinda i Bermejo.

En paral·lel, com a part del pla per desballestar la Fiscalia Anticorrupció, ha ressuscitat Ignacio Peláez, l'exfiscal i advocat que, amb el suport a l'ombra del zar del PP als jutjats, Federico Trillo, va ajudar a enterrar la carrera del jutge instructor de Gürtel, Baltasar Garzón. Peláez ja dissemina a hores d'ara porqueria contra un dels fiscals del 3%, José Grinda.

La substitució de Moix exigeix convocar un nou concurs, tot i que el seu resultat no és vinculant. Entre els candidats que el PP pot escollir hi ha el fiscal del Tribunal de Comptes, Luis Rueda, un home que ha treballat amb Marchena i amb Moix a la secretaria tècnica de la FGE i que Marchena volia per substituir Zaragoza a l'Audiència Nacional. Una altra possibilitat és Jesús Caballero Klink, fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Madrid des de setembre de 2015, quan va substituir Moix.

Luzón, el fiscal que volia Consuelo Madrigal al capdavant d'Anticorrupció, té títols i temperament per ser l'home, i la seva rebuda seria balsàmica; però és una figura que continua inspirant por al PP.

La caiguda de Moix no és un episodi qualsevol. El seu ascens va ser una operació dissenyada per un grup d'influència dins del PP format per Marchena, Enrique Arnaldo, Adolfo Prego, Moix i Maza, amb connexions als mitjans de comunicació, als quals suministren d'informació, sempre amb el biaix pertinent. Alguns d'ells apareixen en els enregistraments intervinguts per la Guàrdia Civil a Ignacio González i Eduardo Zaplana.

Està per veure si la influència que tenien sobre Catalá -a la vista dels resultats- es deteriora o, per contra, es manté. I també s'haurà de veure si els errors que pugui seguir cometent Maza, després d'afirmar en anunciar la dimissió de Moix que va intentar convèncer-lo, sense èxit, que continués al càrrec. Si Maza encara ignora per què un fiscal en cap d'Anticorrupció no pot ser soci d'una societat panamenya, Catalá segueix tenint, com a mínim, un problema.

stats