Sísif i el 21 de maig
La batalla de les primàries del PSOE d’aquest diumenge, dia 21, tindrà un resultat. Però qui arribi al cim aquella nit veurà, després de sospirar, com la roca cau rodolant
Un debat polític en el qual els moments estel·lars van ser quan Susana Díaz, com una madrastra, li va dir al seu principal rival: “Pedro, el teu problema no soc jo, ets tu”; o quan Sánchez, la víctima de l’1 d’octubre del 2016, va afirmar: “Jo estic a l’atur per estar contra l’abstenció”, i Patxi López, sobrat, li va etzibar: “Pedro, ¿saps què és una nació?” És un debat d’esquena a la realitat. Mentre Mariano Rajoy assisteix tranquil·lament al creixement del PPgate-l’escàndol de corrupció d’Ignacio González a Madrid- i veu com els seus esforços per manipular la Fiscalia General de l’Estat i la Fiscalia Anticorrupció es fan miques, el PSOE no està en condicions de capitalitzar aquesta crisi colossal del PP.
El filòsof i sociòleg francès Edgar Morin (París, 1921) va dir sobre el Partit Comunista Xinès: “La llengua de fusta utilitzada pel partit tradueix, com tota llengua ritual, un rebuig o una impotència per formular la realitat dels fets”. La llengua ritual va estar present en el discurs dels tres aspirants quan van parlar de política. En canvi, en els atacs personals directes entre Susana Díaz i Pedro Sánchez sí que hi va haver espontaneïtat i llenguatge directe. Però va ser Patxi López qui va advertir del moment dramàtic en què se celebren aquestes primàries: el PSOE, com està passant a tot Europa, està sota l’amenaça de la desaparició.
Hi ha un tòpic que es repeteix constantment, i al qual han al·ludit, implícitament, Sánchez i López. El viatge al centredreta del PSOE fa que en una situació de gran polarització molts votants s’oblidin dels socialistes i, en molts casos, prefereixin l’original, el PP, a la còpia, el PSOE.
¿Té sentit seguir amb aquest mantra? Depèn. Si un es guia pel que acaba de passar a França, això sembla. El 2012, després de guanyar les presidencials amb una campanya antiausteritat, el Partit Socialista Francès gaudia de la presidència de la República, de la majoria absoluta a l’Assemblea Nacional i del domini de les principals ciutats. Què ha passat? Segons explica Rémi Lefebvre, professor de ciència política de la Universitat de Lilla 2, tot va canviar el novembre del 2012: “Hollande va posar en pràctica un programa econòmic que se situava a la dreta de Sarkozy; va donar exempcions fiscals a les empreses sense condicions, i va liberalitzar el mercat laboral. Excepte la legalització del matrimoni gai, la seva presidència va ser neoliberalisme pur”.
L’exemple de l’SPD
Però hi ha un altre exemple que també cal considerar, el d’Alemanya. La CDU d’Angela Merkel acaba de guanyar la tercera elecció consecutiva al Partit Socialdemòcrata (SPD). A Alemanya, però, el tòpic de l’original i la còpia no serveix. Va ser un govern de l’SPD en coalició amb Els Verds el que entre el 2003 i el 2005 va imposar una agenda de canvis estructurals -entre els quals la reforma laboral- de les quals es va beneficiar Merkel. Ara els votants alemanys no troben cap raó per donar suport a l’SPD, malgrat Schulz.
La batalla de les primàries del PSOE d’aquest diumenge, dia 21, tindrà un resultat. Però qui arribi al cim aquella nit veurà, després de sospirar, com la roca cau rodolant i l’obliga, com si fos Sísif, a baixar la muntanya i empènyer-la una vegada més cap amunt.
