La catarsi de Pedro Sánchez
El 9 de maig del 2010 el govern de José Luis Rodríguez Zapatero es va doblegar davant la troica. I cinc mesos després, el 20 d’octubre, va completar el seu viratge eliminant fins i tot els seus símbols, amb la supressió dels ministeris d’Habitatge i Igualtat, i va nomenar vicepresident del govern el futur cap de cartell a les generals, Alfredo Pérez Rubalcaba. Les conseqüències van fer-se notar de pressa: una va ser la derrota del PSOE a les municipals i autonòmiques del 2011, pròleg del desastre de les generals del 20 de novembre d’aquell any. Va ser el teló de fons del 15-M, la reacció de la joventut davant la Gran Recessió i davant les devastadores polítiques que van començar a desballestar l’estat del benestar i van pavimentar el camí a Mariano Rajoy.
Encara que aquests fets siguin coneguts per tothom, l’aparell del PSOE, encapçalat per Susana Díaz, continua venent que tot ha sigut responsabilitat de Pedro Sánchez, per les seves dues derrotes consecutives en les generals del 2015 i del 2016, ometent l’origen de la derrota, la presència de Podem i, de passada, la recuperació d’importants quotes de poder en comunitats autònomes i ajuntaments en les eleccions de maig del 2015. Díaz era potser qui hi tenia més a predre en les primàries: doble, aspirar a la Moncloa després de conquerir Ferraz; o res, seguir a la presidència d’Andalusia.
Hi havia dos PSOE quan van començar les primàries: el PSOE -SPD de Díaz i els barons, és a dir, la idea que el PSOE havia de mimetitzar a mitjà i llarg termini el Partit Socialdemòcrata Alemany, començant per una legislatura de gran coalició vergonyant, ma non troppo. Enmig del procés de primàries estava vetat el suport als pressupostos del 2017, però qui sap què hauria passat amb els del 2018 si Díaz tingués el timó.
El ressorgiment
Davant d’això va situar-se el ressorgiment de Sánchez. Torna per liderar els militants que volen venjar la seva destitució i desterrament impulsats per l’establishment del PSOE, encapçalat per Felipe González, Zapatero i Rubalcaba, que persisteixen en la seva estratègia de culpar dels seus mals l’ex secretari general.
Sánchez veu l’onada, sap apreciar-la i veu a l’horitzó la necessitat d’una catarsi. L’amplitud de la corrupció del PP, una situació asfixiant. Les primàries poden ser el moment per a la catarsi, la paraula grega que parla de la facultat de la tragèdia per redimir.
El ressorgit secretari general va viatjar a Portugal el gener del 2016 per donar un senyal del que volia davant l’aparell que treballava per eliminar-lo: un govern de coalició d’esquerres. L’executiu, que hauria sigut possible amb l’abstenció de Podem, es frustra per la falta de visió estratègica d’Iglesias i la seva aposta pel sorpasso de la mà d’IU. Un govern d’esquerres és el somni de Sánchez. Si ha aconseguit la victòria és perquè la catarsi va arrelar. Una gestora complaent i una candidata no apta per a la missió, que disfrutava fent el paper de malvada al debat de candidats, van fer la resta.
¿Hi haurà tercera volta després dels avals i les primàries? ¿Díaz pot impulsar una venjança al congrés federal amb els delegats fidels de delegacions potents? La temptació hi serà, perquè, entre altres coses, ja ha comentat aquesta possibilitat. Però si ho fes i es deixés portar per la temptació... No, no podrà fer-ho de cap de les maneres.
