La corrupció s’escriu en masculí?

No resulta fàcil interpretar un país, uns costums, una manera de fer les coses, i encara menys quan hi viatges com a turista. Malgrat això, la visita d’un determinat lloc, diferent del teu, et fa pensar en el que veus, però també en el que has estat. En aquesta ocasió, una escapada al Marroc, que ja he visitat en diverses ocasions, em va recordar en part com vivíem al nostre país fa uns quants anys. Tanmateix, el que em va impactar més va ser l’evolució -si més no aparent- de la manera de vestir de les dones. El hijab (el vel que cobreix el cap i el pit de les dones musulmanes) està enormement estès, molt més que temps enrere. A Tànger, per exemple, a tan sols catorze quilòmetres d’Europa, la immensa majoria de dones portaven el cap cobert. En una classe amb vint alumnes al voltant dels setze anys, l’única persona que no portava hijab era la professora. La gel·laba, el caftà o peces similars que cobreixen tot el cos també es fan servir amb molta freqüència, i no era tan excepcional veure dones que fins i tot es tapaven el rostre. Sens dubte, l’anàlisi no pot ser tan simple com al·legar la imposició de la societat, els homes o les famílies. Alguna cosa important també està canviant i aquestes dones necessiten fer-se més visibles, expressar la seva cultura, la seva identitat i el seu rebuig a Occident i al món globalitzat. Però d’altra banda cal no oblidar que en altres països més radicals probablement fer servir aquesta vestimenta és potser l’única manera de sobreviure. A mi em costa molt com a dona analitzar i fer una valoració objectiva d’aquests fets.

I de la preocupació pel símbol del vel, el cap cobert i altres canvis, passo a pensar en la nostra societat i en la corrupció. A Occident en termes generals les dones són molt menys corruptes que els homes, fins i tot en aquells països on han assolit més igualtat real. Caldrà analitzar a fons aquesta qüestió, i en qualsevol cas, com he dit en altres ocasions en referència a la prevenció de la violència, una certa feminització o recuperació de certs valors clarament assumits per les dones podria representar novament una política innovadora.

Avui ens lamentem d’una corrupció que aparentment té l’origen en el postfranquisme i la Transició. Bé, probablement més que del seu inici hauríem de parlar de la seva no desaparició, o del fet que no es van prendre les mesures necessàries per controlar-la. Resulta, doncs, evident que el canvi democràtic, juntament amb el creixement econòmic i social del país, no va tenir la vigilància corresponent. Les dones tampoc no hi érem. ¿En recorden algun nom simbòlic?

El problema no va venir donat per una falta de lleis, que van existir gairebé des de l’inici de la democràcia, sinó del seu incompliment. A la pregunta sobre per què no es van respectar o no es van incorporar a la nova cultura democràtica, només se m’acut l’explicació següent: en general, l’aparició d’una nova norma va lligada a una sanció o càstig en cas d’incompliment. Però aquesta amenaça de càstig ha de ser en primer lloc eficaç i, en segon lloc, s’ha d’aplicar. Més endavant vindrà la interiorització de la norma i el seu respecte com a valor.

Per posar un exemple més recent, la prohibició de conduir sota l’efecte de la ingestió de begudes alcohòliques avui està altament estesa. Primer se’n va imposar el càstig, que en molts casos es va fer efectiu, i a poc a poc va anar calant en la població una idea de respecte a la vida humana. Actualment moltes persones no condueixen si han consumit alcohol, no només per l’amenaça del càstig sinó també perquè han interioritzat el risc de posar en perill la seguretat dels altres. I així, de mica en mica, hem passat de l’amenaça del càstig a la convicció ètica del respecte a la norma.

Això no ha passat amb els delictes de corrupció. Tot i que existeixen unes normes, no han estat respectades i tampoc les han fet efectives aquelles persones que havien de vetllar perquè es complissin. L’enriquiment il·lícit, el frau fiscal, els delictes de corrupció, el finançament il·legal dels partits, etc., han romàs durant molt de temps a l’ombra sense que hagin estat descoberts i castigats. Ara com a mínim s’ha començat a estendre la convicció que aquestes conductes no es mantindran impunes. Ens escandalitza conèixer-ne l’existència, però almenys sabem que seran perseguides.

Però no ens podem quedar aquí; el coneixement del dany tan greu que aquests delictes produeixen en la comunitat ens hauria de comprometre a adquirir nous valors. No es tracta d’actuar només per por a ser descoberts o castigats, sinó de rebutjar aquestes conductes per convicció. Juntament amb això, i per no caure en un bonisme poc efectiu, hauríem d’establir un tipus de control molt més extensiu i democràtic.

De vegades s’argumenta que si les dones són menys corruptes és perquè han tingut menys oportunitats per robar. Jo no ho crec; si més no, l’experiència demostra que en la delinqüència comuna no ha estat així. És fonamental canviar el context i sobretot determinats hàbits de la vida pública, i en aquest sentit les dones no només estem menys contaminades sinó que partim d’altres valors.