11/01/2017

Renunciar a un món segur

4 min

Tant quan vaig agafar el metro per assistir a la Cavalcada de Reis com durant la cercavila no em vaig poder treure de sobre un cert malestar pensant en els atacs comunitaris que s’havien produït feia tan sols uns dies a Berlín i Istanbul. Que fàcil que és matar, vaig pensar, i que difícil serà renunciar a tot un món segur que hem construït amb tant d’esforç.

D’alguna manera es podria dir que aquesta època va començar amb l’atemptat de les Torres Bessones, l’11 de setembre del 2001. En coneixem prou bé les conseqüències: no només viatjar en avió es fa molt més incòmode, sinó que a poc a poc les ciutats, els transports i els espais públics es van omplint de controls, i cada cop serà més difícil moure’s amb plena llibertat. M’espanta pensar que en un futur no gaire llunyà deixin d’existir els mercats a l’aire lliure, les terrasses, els parcs i els passeigs tal com els hem conegut.

També les lleis canviaran; la primera a fer-ho va ser la Patriot Act, que retalla llibertats a la ciutadania nord-americana amb la finalitat de combatre el terrorisme. Però també augmenta la tipificació dels delictes i les penes en aquesta matèria, i atorga més poder a les agències de seguretat. Tota una nova discussió que també es dona a Europa, on les nostres lleis estan canviant i encara ho faran més, fins al punt que finalment la preocupació per la seguretat ens farà oblidar alguns drets que tant ens van costar d’aconseguir.

Els Estats Units van ser els primers a patir aquests atemptats, però ara són susceptibles de donar-se en qualsevol punt del món i cada cop amb més freqüència. Els que van seguir a continuació, especialment a Europa, tenien molts elements en comú, amb la particularitat que amb freqüència els seus autors eren ciutadans del mateix país, fruit d’una immigració amb grans traves per adaptar-se i d’una política d’integració que no sempre ha estat ni la més generosa ni la més ben planificada.

No podem oblidar que actualment la major part d’emigració massiva és fruit de conflictes armats, persecucions, violacions de drets humans i pobresa. Persones de Síria, el Pakistan, Somàlia, l’Iraq o l’Afganistan, per citar només alguns països, que fugen de la guerra i la violència a la recerca d’un món millor.

Voldria estendre’m en el que coneixem com a terrorisme jihadista i les seves possibles conseqüències en la nostra manera de viure o, si més no, en el concepte de seguretat al qual estàvem acostumats fins ara. Per fer-ho, em sembla adient que, en primer lloc, ens preguntem quin és el motiu que determina que una persona cometi un acte de violència tan extrem.

1. ‘Procés de radicalització’. És difícil trobar una definició ajustada a aquest terme, i en aquest sentit els experts tampoc no es posen d’acord. Malgrat tot, en termes generals podríem dir que és un procés individual de transformació en el qual determinades conviccions o formes de vida són substituïdes per d’altres que impliquen un canvi d’actitud i la justificació d’un comportament violent que arriba a l’extrem de matar. Sol ser més freqüent entre els joves i s’associa a convenciments religiosos, encara que no necessàriament és així en tots els casos.

En general, la paraula radicalitat s’associa a comportaments extremistes o intransigents, però tampoc no resulta clara la concepció de persona radicalitzada ni fins on pot arribar. D’aquí que les polítiques preventives es facin molt difícils d’implementar, és a dir, d’establir quan i com podem intervenir sobre una persona suposadament radicalitzada si encara no ha donat mostres de conductes violentes; quins indicadors són els més adequats per definir-ho, i com evitarem l’estigmatització de certs col·lectius. ¿Renunciarem a polítiques educatives o integradores precisament adreçades als col·lectius de més risc?

2. Patologia individual o bogeria col·lectiva. Cada cop assistim més a actes massius de terrorisme, que provoquen diverses víctimes però els autors dels quals són poc nombrosos. D’altra banda, no sempre en queda clara la intencionalitat. En el passat resultava fins a cert punt aclaridor apuntar la possibilitat que una acció així es donés fruit d’un acte de bogeria o d’una patologia individual. Ara és diferent; els atemptats se succeeixen amb molta més freqüència i sembla que mai no és difícil atribuir-los a l’Estat Islàmic, ja que aquest n’acaba acceptant la responsabilitat, i amb orgull. A això caldria afegir-hi que els presumptes autors en la majoria dels casos moren en l’atemptat, de manera que les formes tradicionals de repressió són ineficaces. La teòrica amenaça penal, doncs, ja no té cap sentit.

3. Resposta policial i social. Ningú no dubta de la necessària resposta policial, però sol tenir un caràcter reactiu i té uns límits clars. Haurem d’intentar no oblidar que les respostes socials i educatives -val a dir que també poc populars- van tenir el seu espai en els processos d’integració del passat. Que podem i les hem de criticar i que no sempre se n’han obtingut els resultats esperats és més que evident. Però, com en tot, no se m’acut cap altre camí que apel·lar a la innovació, també en polítiques socials, i explorar aquesta via sense rebutjar-la del tot.

stats