21/06/2017

Barcelona ja és París

1 min

Quarts de deu del matí. Un grup de persones, algunes amb les samarretes verdes de la PAH, estan concentrades a l’Eixample de Barcelona. Còrsega amb passeig de Sant Joan. Una noia d’uns trenta llargs amb una nena espera ser desnonada d’un pis de cent metres pel qual pagava, abans de quedar-se a l’atur, 800 euros. El contracte està a nom del seu pare, i va ser per cuidar-lo que es va traslladar a aquest pis. El propietari no li renova el lloguer. En pot treure molt més.

Quarts de quatre del mateix dia, no gaire lluny, en un carrer tranquil de Gràcia, sis persones joves visiten alhora un pis de lloguer. En demanen 1.200 euros. Està actualitzat, té dues habitacions i accés a una part del terrat. La pressió de les visites conjuntes fa efecte. La primera noia, francesa, fa una paga i senyal i reserva el pis. Dos visitants més fan ofertes més altes i de pagaments per avançat.

Barcelona té un problema greu d’habitatge. L’any 1960 hi havia 300.000 pisos de lloguer i el 2011, any de l’últim cens, 206.000. La baixada salarial durant la crisi, la dificultat d’accés al crèdit, l’arribada de treballadors estrangers qualificats, els contractes de 3 anys i la rendibilitat dels pisos turístics afavoreixen un panorama de poca oferta, increment de preus i expulsió dels veïns habituals. És bona idea crear incentius perquè els arrendadors es mantinguin a prop d’un índex de referència de lloguers, sempre que sigui realista. Intervenir en el mercat seria inútil. Però la solució passa per una política ambiciosa conjunta i prioritària per crear un parc de lloguer social.

stats