02/05/2017

La polisèmia de ‘democràcia’

3 min

El cap de setmana passat Albert Pla Nualart va publicar un article en què retornava a la qüestió, al meu entendre interessant i substancial, de la polisèmia de grans conceptes polítics, com ara liberalisme o socialisme. No soc gaire -o gens- partidari d’aquests inacabables reguitzells d’articles de rèplica-contrarèplica, però crec que aquest tema té avui un innegable interès i forma part de l’actualitat. Vull dir que aquest paper no pretén ser una rèplica o contrarèplica a cap altre paper, sinó una reflexió entorn d’un tema -el de la relació entre l’esquerra i la democràcia- que constitueix justament el centre d’un llibre que acabo de publicar, i que, per descomptat, ni tan sols esmentaré.

Començo per un record infantil. Sempre he estat un gran afeccionat als atles i els mapes en general. De fet, la cortina de plàstic de la meva banyera és un enorme mapamundi, que des de la dutxa estant veig a l’inrevés (un regal de la meva dona, que em coneix bé). En plena Guerra Freda, quan tenia deu o onze anys, em vaig fixar que als mapes hi havia alguns països on apareixia la paraula democràtic en la seva denominació oficial, mentre que en d’altres, la immensa majoria, el terme no sortia enlloc. França es deia llavors -i continua dient-se avui- République Française; Itàlia, Repubblica Italiana, etc. En canvi, la part d’Alemanya que estava sota la influència soviètica es deia República Democràtica Alemanya (Deutsche Demokratische Republik), el nord de la península de Corea es deia -i es diu- República Popular Democràtica de Corea (la transcripció romanitzada a nivell internacional sol ser Chosŏn Minchuchu-ŭi Inmin Konghwaguk), etc. Llavors jo era jovenet, però no exactament idiota, i per això també em cridava l’atenció que el règim que havia malmès la vida de la meva família, tant per la branca paterna com per la materna, amb anys de presó i d’exili, s’autodefinís com una “democràcia orgànica”. Des d’aquell moment, sempre que algú esmenta el terme democràcia en determinats contextos acostumo a posar-me la mà a la cartera, no fos cas.

La polisèmia del terme democràcia fa difícil apel·lar-hi per afirmar o negar res, però la seva evolució històrica -impossible de resumir aquí- es refereix a coses força més concretes. No soc pas un expert en aquest tema (només he publicat tres llibres i alguns articles acadèmics sobre la qüestió) però crec que disposa d’alguns mínims consensuats, si més no en el si de l’acadèmia; fora d’aquest vell recinte imaginari tothom pot dir el que consideri oportú, òbviament. Quan avui, maig del 2017, fem servir el terme democràtic no l’emprem referit al règim esclavista de l’Atenes clàssica o a alguns cantons de la Suïssa medieval. Parlem d’una cosa molt i molt concreta referida a fets que van passar a les dècades de 1920 i 1930, al seu desenllaç militar l’any 1945 i a la seva codificació axiològica en la Declaració Universal dels Drets Humans de l’any 1948. El 28 d’octubre del 1925 Benito Mussolini va fer un discurs en què va definir el totalitarisme feixista justament en relació a la democràcia liberal moderna que acabaria triomfant. La cosa tenia a veure amb el paper i, sobretot, l’abast de l’estat en relació a la societat civil i la iniciativa privada, i no només en un sentit econòmic. La fórmula exacta de Mussolini va ser: “Tutto nello Stato, niente al di fuori dello Stato, nulla contro lo Stato” (“Tot dins de l’estat, res fora de l’estat, res contra l’estat”). El terme italià totalitarismo prové del tutto d’aquesta fórmula, que Mussolini ja havia emprat des del 1922; la paraula en qüestió la va encunyar el ministre italià Giovanni Amendola. L’interessant del discurs que comentem, tanmateix, és que resumia molt bé quins eren els enemics a abatre. El primer de tots, el liberalisme (el “falaz liberalismo trasnochado” de l’intel·lectual franquista José María Pemán).

Després cadascú pot denominar les coses de la manera que vulgui, naturalment. La macropresó de Kim Jong-un, per exemple, es diu “República Popular Democràtica de Corea”. Fins i tot podríem acordar -per què no?- que a partir d’ara els hipopòtams es diguin bandúrries, o fins i tot naps. Canviar la història, però, és una mica més complicat que remodelar ad libitum el sentit de les paraules. La història del socialisme és la que és, i la de les democràcies liberals també. És interessant recordar, en tot cas, que en el si de les democràcies liberals es pot ser obertament socialista, i antisistema, i anticapitalista, i cobrar un sou de diputat per defensar aquestes idees. El cas contrari encara no s’ha vist mai.

stats