Liceu.- Una producció de Don Giovanni de la Royal Opera House de l’any 2012, que vàrem poder veure a l’Ocimax en retransmissió en directe des de Londres, que pretén un retrat psicològic del personatge, remuntada cinc anys després està clar que perd interès pel que fa al factor sorpresa de la producció. Una producció ambiciosa i perfeccionista, de factura impecable amb un únic defecte, que ve des del concepte. Kasper Holten pareix que no està gaire convençut que puguem entendre la psicologia de cadascun dels personatges, o almanco d’algun d’ells, i comença amb una projecció dels noms de totes les senyoretes conquerides, o no tant, pel seductor per antonomàsia, que podem entendre que són tots els que va comptabilitzant Leporello a la llibreta que llueix mentre canta la coneguda i divertida Madamina, il catalogo e questo. De la mateixa manera queda clara la inundació de color vermell que tenyeix l’escenari quan Don Giovanni mata Il Comendatore. I així successivament, de manera que el concepte no és altre que la redundància, o si més no el subratllat. Així i tot, la més completa òpera de Mozart sempre té valors afegits que la fan interessant sigui qui sigui el director artístic, que en el cas que ens ocupa és una introspecció més enllà de l’afany seductor del protagonista, que d’alguna manera ja va inclosa en el llibret original de Lorenzo da Ponte, que també sabia de seduccions. Segurament les dones que plantejaren Mozart i Da Ponte són més agosarades del que ho eren les dones del seu temps, però avui difícilment passarien el tall de la correcció, per dir-ho de manera suau. Tot i així, a Don Giovanni no hi ha innocents i culpables i qui més qui menys porta més culpabilitats que innocències al seu sarró, però aquesta és una altra història.
Està clar que argumentalment qui porta el pes de la història és Don Joan, però en podem trobar dos que sempre sobresurten. Un d’ells és el criat Leporello, que per raons òbvies em va despertar més interès que de costum, per la senzilla raó que qui l’interpreta és el menorquí Simón Orfila, amb dificultat afegida. El baix baríton podria competir físicament amb el seu amo, a qui dona vida Marius Kwiecien, i de la tessitura en podríem parlar. El fet és que Orfila brodà el personatge, amb disset intervencions impecables. La seva veu és molt arrodonida, sense arestes, que podria ser una contradicció amb el tarannà còmic de Leporello, però Orfila és també gran actor i la combinació resulta molt idònia, juntament amb la Zerlina que canta Julia Lezheneva, de veu cristal·lina, i també restant la comicitat habitual i guanyant eficàcia, que és mèrit de Holten. Pel que fa a Mariusz Kwiecien, va fer un burlador ad hoc, sense fissures, destil·lant en tot moment tots els seus matisos, que no són pocs. Correctes la Donna Anna de Carmela Remigio i una mica irregular la Donna Elvira de Miah Persson. Impressionant Il Commendatore d’Eric Halfvarson, que tot plegat varen fer de l’espectacle una autèntica delícia, comandada al fossat per un Josep Pons que aconseguí treure tots els colors de la partitura, que tampoc no són pocs, i que anuncia tragèdia des del primer compàs de l’obertura. Per això no entenc gaire per què la batejaren com a Dramma giocoso.
P.S. Per a la setmana que ve dos esdeveniments operístics. Dimecres 28, Jonas Kaufmann a l’Ocimax, en directe des de Londres cantant Otello, de Verdi. Divendres 30, als multicines Cinesa i des del Teatro Real, també en directe, Madama Butterfly, de Puccini. Quasi res diu el diari.
