24/03/2017

Memorable. Íntim

2 min
L’onzè concert de la Simfònica es va iniciar amb la Simfonia núm. 2 de Jean Sibelius.

Una altra nit memorable. Aquest podria ser el resum de l’onzè concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigit per Víctor Pablo Pérez. El concert es va iniciar amb la Simfonia núm. 2 de Jean Sibelius i a la segona continuà amb el Rèquiem de Gabriel Fauré, amb la participació de la soprano María Espada, el baríton Sebastià Peris i la Coral Universitat de les Illes Balears, dirigida per Joan Company. Es varen tornar a sentir bravos al pati de butaques quan acabà la primera part. N’hi havia per a això i per a molt més, perquè va ser un Sibelius per emmarcar. Víctor Pablo Pérez va fer tot un recital d’ortografia musical, cosa que implica que cada frase, cada punt, cada coma, rutllàs a la perfecció. Una perfecció no acadèmica, perquè el que brollava de l’execució de la partitura eren sensacions, sentiments, els que hi havia posat originalment el compositor finès, susceptibles de moltes interpretacions, que naturalment el temps ha esvaït. Avui, resta la música en estat pur. Puresa harmònica podria ser també un qualificatiu per a la música de Sibelius i molt concretament per a aquesta Segona Simfonia. “Magnífica en si mateixa”, com la va definir Sir Colin Davis, construïda encara sobre els fonaments dels wagnerians leitmotivs que al principi de la seva carrera tant varen influenciar el compositor. En qualsevol cas ja apuntava personalitat pròpia i sobretot la voluntat de seguir per a cada composició un camí estructurat de manera absolutament definida cap a una resolució musical marmòria, sense fissures, molt descriptiva. Víctor Pablo Pérez exhibí precisió, de manera que no quedàs al tinter ni un sol matís, perquè brillasin tots els colors amb la mateixa intensitat. Un segon moviment antològic, amb l’oboè com a estrella, rubricat amb un quart tan intens que va fer que l’Auditorium esclatàs amb merescuts aplaudiments de fervor.

A la segona part el Rèquiem de Gabriel Fauré, que el director qualificà d’íntim, absolutament diferent dels habituals. El de Fauré és un cant a la vida, al goig, una petita meravella, amb motiu de la qual Pere Estelrich deia que el compositor francès hauria pogut compondre tan sols aquesta peça per passar a la glòria eterna. Un aperitiu no menys memorable, interpretat amb la delicadesa imprescindible i amb un Víctor Pablo Pérez meticulós, a l’aguait de tots els detalls, que no són pocs. Ambdós solistes impecables. Sebastià Peris mostrà potència, volum i sobretot una vocalització impol·luta, mentre que María Espada a la seva única i gens senzilla intervenció exhibí coloratura, tessitura i control absolut de la veu. Molt protagonisme per a la coral, que va resoldre sense dificultat, com si fer-ho estigués a l’abast de qualsevol, i tenim clar que no és així. La composició exigeix molts registres, infinitat, que necessiten temprança, domini i varietat. Una bona prova podria ser la gran quantitat de pianíssims de la partitura, que han d’acabar amb un crescendo poderós i alhora controlat. Una altra petita meravella, potser no gaire espectacular, sobretot en comparació amb els seus parents de gènere, però no menys farcida de tresors harmònics.

stats