OBSERVATORI
Opinió 07/04/2017

Xinesos per albanesos

El millor de la vetlada va ser la soprano Susana Cordón interpretant Despina

i
J. A. Mendiola
3 min
Così fan tutte ossia La sucuola degli amanti de Mario Martone sembla una fi de curs.

Teatre Principal.- El món de l’òpera ha canviat de valent amb el pas del temps. Segurament molt més que tots els seus parents escenogràfics, cinema i teatre. De fet, l’evolució operística és constant i fa passes de gegant, sobretot els darrers temps, tot i que ja ho predicava Richard Wagner amb èmfasi i contundència a mitjan segle XIX, quan en general l’exigència era bàsicament musical, majoritàriament pels cantants, però també pels músics al fossat, mentre que la part teatral, tant la interpretació com la posada en escena, estava en un altre nivell. Ja no és així i d’alguna manera tot ha passat a tenir la mateixa importància, encara que alguns prioritzin la posada en escena. No és el cas de la producció de Così fan tutte ossia La sucuola degli amanti -que per una altra banda té prop de vint anys- de Mario Martone, que sembla escenogràficament i dramàticament un festival de fi de curs, com a molt d’una escola de Secundària. És ben cert que no és gens senzill donar credibilitat a la història que varen posar en escena Wolfgang Amadeus Mozart i Lorenzo Da Ponte en la seva tercera col·laboració. Beethoven la detestava argumentalment, Wagner la considerava “música menor” i Strauss va dir que era “humorísticament patètica i paròdicament sentimental”. Particularment pens que no hi ha punt de comparació amb les dues primeres, Les noces de Figaro i Don Giovanni, fins al punt que mai no he aconseguit que cap producció de la que ens ocupa de les bastants que he vist em faci el pes, ni tan sols una de les darreres, dirigida ni més ni menys que per Michael Haneke, amb un pressupost infinitament superior. Però, si no hi ha doblers per fer una gran producció, almanco hi hauria d’haver una mica d’imaginació, tampoc no cal massa, perquè el que realment es necessita és una dosi important de bona voluntat per part de l’espectador per empassolar-se que ambdós disfressats fan creure a les seves promeses que són uns altres i no ells. Si, a més, la disfressa albanesa, l’han treta d’un ‘xinès’, la cosa adquireix una dimensió que, essent benvolents, tan sols es pot qualificar de ridícula. Per una altra banda, on i com es desenvolupen les diferents accions tampoc no deixa cap dubte que l’esforç per donar una mica de consistència a la inconsistent història va ser minso.

De la mateixa manera que una producció espectacular, avui dia, pot deixar relegats a un segon terme els cantants, en una que sigui com la napolitana que ens han encolomat a preu de canari jove, ja poden fer, de mèrits, els qui donen la cara que difícilment els lluirà. Però tampoc no hi ha una bona direcció d’actors, o per ventura tampoc ni dolenta, en tot cas inexistent, sobretot pel que fa als dos protagonistes masculins joves, a qui algú hauria hagut d’explicar que no s’ha de confondre ‘bufa’ amb ridícula. L’esperança era que Simón Orfila interpretant el paper més interessant de tota l’obra, o potser l’únic juntament amb el de Despina, apujàs el nivell, però tampoc no es va trobar dramàticament amb el personatge. Tot plegat, una autèntica llàstima, perquè la part musical està molt per damunt el continent. A Simón Orfila sens dubte li sobren qualitats per cantar Don Alfonso. El millor de la vetlada va ser la soprano Susana Cordón interpretant Despina i cantant de manera impecable Una donna a quindici anni. Tampoc no va estar gens malament el famós i bell Soave sia il vento, el trio de les dues dones amb Don Alfonso. Per una altra banda, bona feina la de Domenico Longo al capdavant de la Simfònica, lleugera, àgil i sense intromissions. Així són les coses i per això estic segur que no pocs directors de les Illes haurien pogut fer una feina molt més adient i ‘econòmica’.

stats