16/01/2017

El problema de l’aigua a l’agricultura

2 min

Tres quartes parts de la Terra estan cobertes per aigua, però quanta d’aquesta aigua és dolça? En realitat, tan sols un 3% de tota l’aigua del planeta. I si d’aquesta en restem la dels casquets polars, ens quedem en un miserable 1% del total. Aquesta és l’aigua de què disposem per alimentar els quasi 7.500 milions d’humans que som actualment, i és la mateixa que tindrem per alimentar els 10.000 milions que serem l’any 2050. Segons les Nacions Unides, el principal consumidor d’aquesta aigua dolça és l’agricultura, que n’acapara un 70%. Després vindrien la indústria i el sector domèstic, amb un 20% i un 10%, respectivament. Per això, fer un ús eficient de l’aigua en l’agricultura té un impacte enorme sobre l’ús total que en fem els humans.

A Catalunya hi ha molt marge de millora, i per això avui us volia parlar del canal d’Urgell, que va ser una de les obres més importants que es van construir a l’Europa del segle XVIII. El canal té una llargada de 144 quilòmetres i amb ell es reguen unes 70.000 hectàrees. La zona que rega el canal té una pluviometria similar a la del desert dels Monegres, a l’Aragó. L’única diferència climàtica important entre les dues regions és la boira. El canal d’Urgell, juntament amb altres infraestructures de la mateixa mena, fa que avui en dia la província de Lleida sigui una de les taques verdes artificials més grans del planeta.

El problema és que, en ple segle XXI (segle que penso que serà el de l’eficiència en tots els sentits), no estem utilitzant l’aigua eficientment. M’explico: la gran majoria d’hectàrees del canal estan regades pel mètode d’inundació. Com el nom indica, per regar els camps, s’inunden. Aquest és -amb molta diferència- el sistema més ineficient de reg. Segons dades de la FAO, l’eficiència d’aquest mètode és de només un 45%. En canvi, en el reg per aspersió l’eficiència ronda un 80%, i en el reg per goteig, creix fins a un 90%. Addicionalment, els pagesos amb accés al canal d’Urgell no paguen segons l’aigua que gasten, sinó tan sols pel dret de regar, independentment de l’aigua que utilitzin. I la dotació d’aigua que els pagesos tenen assignada és intocable.

Amb tot això no vull donar a entendre que defenso la prohibició de regar d’aquesta manera, sinó al contrari: amb la mateixa aigua podríem regar molta més superfície. L’aigua és un element clau per generar riquesa i potencia espectacularment les poblacions al llarg de la història. L’economia de Lleida, molt dependent de l’aigua, n’és una prova.

Ara per ara, si tenim en compte la renda agrària i la mitjana d’edat del sector, és molt difícil que aquest canvi es produeixi. Però els països que pensen en el futur haurien d’utilitzar l’aigua d’una altra manera. Per això, des d’aquí, i amb la meva humil opinió, voldria animar els polítics a buscar la manera de solucionar aquest gran problema. El canal d’Urgell també és una infraestructura d’estat.

stats