01/06/2017

Aclarim-nos sobre el futur de la UE

3 min
Aclarim-nos sobre el futur de la UE

Fa uns dies els francesos ens van permetre deixar de banda algunes angúnies sobre el futur. Macron sembla partidari de continuar la construcció de la UE. L’angúnia s’ha transformat en esperança, però seria un error que es transformés en tranquil·litat. Els dubtes i les divergències sobre quina UE volem són importants, tant a nivell de països com de governs o de ciutadans. Cal que ens posem a treballar, però cal que primer ens aclarim per no tornar a tenir ensurts i a anar a remolc dels fets. Amb aquesta intenció, exposo quatre reflexions.

1. Tres objectius: pau, benestar, presència. L’objectiu inicial dels fundadors de la UE va ser assegurar que, després de dues guerres esgarrifoses, a Europa hi hagués pau. Els 70 anys de pau han sigut el resultat no només de controls sobre el carbó, l’acer, l’urani, les armes i els exèrcits sinó sobretot del continuat augment del benestar a tota la UE. L’augment ha sigut possible pel creixement econòmic, la creació de riquesa real, l’increment del comerç i la reducció de les desigualtats. La pau no és solament absència de guerra; és l’augment del benestar i l’oportunitat per a tots d’accedir-hi. El benestar ha sigut un objectiu en si mateix, i també una base per a la pau.

Mentre aquests dos objectius s’assolien, va caldre afegir-n’hi un tercer. El nou panorama global, amb l’emergència de grans espais econòmics i de grans poders polítics, va fer evident que cap estat europeu podia, ell sol, intervenir amb eficàcia en aquest nou món. Però el conjunt d’Europa té pes i força per seguir defensant els interessos dels seus ciutadans i ser alhora un referent, un model i una gran font de cooperació i d’ajut per a la resta de les societats del planeta.

Cal actualitzar les bases de la Unió però de cap manera fer passos enrere tornant a estructures polítiques obsoletes de fa 100 anys. Posaríem en perill el que s’ha aconseguit i no obtindríem res del que volem en tots tres objectius.

2. Dues velocitats o dues fites. Les successives ampliacions de membres de la Unió, i molt especialment la més nombrosa de finals de segle, feta amb molt poca preparació, han anat fent més complicada la construcció d’aquest nou ens polític que ha de combinar la necessària unitat d’actuació en temes geopolítics i macroeconòmics amb el respecte a la diversitat i la pluralitat internes. No es va aprovar el model federal i es van voler salvar aquestes dificultats amb dos invents equivocats: les “cooperacions reforçades” i les “dues velocitats”.

A poc a poc això s’ha anat convertint en una mena de barra lliure en la qual cada estat pot triar el que vol, el que no vol i quan ho vol... L’experiència de l’ampliació amb l’entrada del Regne Unit ja va ser un precedent, i ja hem vist com ha acabat.

És evident que l’“Europa a dues velocitats” és una imatge equivocada, ja que no és clar que tots vulguem arribar al mateix grau d’unitat, encara que sigui uns més ràpidament que altres. La realitat és que, legítimament, no tots volem arribar al mateix punt. Per tant, hem de construir un model que tingui en compte dues possibles fites, tot evitant les actuals diferències i confusions en política internacional, en defensa, en sistemes monetaris i en sistemes fiscals. Unes confusions que ens comporten una extrema debilitat negociadora.

3. El nucli i la perifèria. La Unió Europea ha de ser una “entitat política” similar als estats federals, encara que segurament amb molt més respecte per les seves particularitats històriques i culturals, però amb unificació o harmonització de polítiques exteriors, de seguretat, de defensa, de relacions econòmiques, de moneda i de fiscalitat. Ha de tenir uns mecanismes de solidaritat interna i unes transferències interterritorials. I ha de dotar-se d’unes institucions polítiques que responguin a un mandat democràtic dels ciutadans i no a un “tractat intergovernamental”.

Al seu costat, o al seu voltant, hi ha d’haver una entitat de caràcter fonamentalment econòmic que aplegui tots aquells estats que, conservant més sobirania política, vulguin enfortir i aprofitar els avantatges d’una zona comercial unificada, també amb institucions pròpies però de caràcter més econòmic i menys estrictes.

4. Benestar i sobiranies. Deia que observo moltes divergències. Respecto el que pensa cadascú, però estic convençut que quan un ciutadà català, espanyol, austríac o francès cedeix part de la seva sobirania a la UE no l’està reduint sinó que està evitant perdre-la del tot davant del poder dels mercats financers globalitzats i liberalitzats, o de les empreses multinacionals. Només els poders polítics grans poden fer front a aquests poders i defensar els seus ciutadans. Evidentment, cal que vulguin i sàpiguen defensar-los, cosa que no sempre passa!

stats