18/05/2017

Gestió municipal o gestió privada

3 min
Gestió municipal o gestió privada

Seguint la tradició de ja fa uns anys, la Fundació Ernest Lluch, amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona, va organitzar dilluns passat a l’Ateneu Barcelonès la Jornada sobre Municipis 2017. Enguany estava dedicada a comparar la gestió pública amb la gestió privada dels serveis municipals. M’agradaria reproduir algunes idees expressades pels ponents que hi van intervenir, que van confirmar algunes de les que jo defenso recordant la meva època municipal i que van fer que en descobrís altres de noves. Em centro en quatre, sense gaires justificacions, per raons d’espai...

1. La societat de serveis. El tema és important, ja que els reptes del futur immediat (globalització, canvi climàtic, societat de la informació...) ens estan portant cada cop més a deixar de resoldre les nostres necessitats habituals mitjançant el consum de productes i a fer-ho accedint a serveis. (No tenim un cotxe, però utilitzem un servei de transport; no tenim un llibre, però naveguem per internet...). Les administracions públiques no han estat mai preparades per fabricar productes, però sí per gestionar serveis; per tant, cada cop hi haurà més casos en què la frontera entre el públic i el privat serà menys clara o més discutible. L’ajuntament no fabricarà mai bicicletes, però el Bicing pot ser públic o privat...

2. Municipalització i privatització. És molt corrent que s’utilitzin aquests dos mots d’una manera que genera confusió, ja que es contraposen l’un a l’altre sense que tingui sentit fer-ho. Un servei públic municipal pot ser prestat pel mateix municipi o pot ser subcontractat a una empresa privada. Però sempre segueix sent un servei públic, en la mesura que és considerat un servei bàsic d’accés universal. El que es privatitza és solament la gestió; la titularitat del servei, la responsabilitat de la seva prestació, la tutela i el control de la seva qualitat segueixen sent de l’ajuntament.

Privatitzar la gestió d’un servei de recollida d’escombraries no és privatitzar el servei, que segueix sent municipal. Una cosa molt diferent seria liberalitzar un servei públic, com es va fer fa uns anys amb les telecomunicacions o la televisió, que van passar de ser monopolis públics a ser semipúblics, és a dir, a permetre que empreses privades poguessin prestar-lo en règim de mercat i de competència. En el cas dels serveis públics, l’administració corresponent té l’obligació de garantir l’accés universal i la qualitat del servei, tant si el presta directament com si el contracta a l’exterior. En el cas d’una liberalització, la responsabilitat pública és només regular el mercat per assegurar que la competència sigui real i funcioni, evitant monopolis, oligopolis o altres abusos.

“Remunicipalitzar” un servei d’aigua, o de recollida de escombraries, és utilitzar un mot enganyós, ja que la gestió privada no havia significat que el servei deixés de ser municipal. Seria millor parlar de servei municipal amb “gestió directa” o amb “gestió indirecta”.

3. Qualitat, eficiència, i tarifa. Quan es tria la gestió val més no aferrar-se massa a concepcions ideològiques (pública contra privada) i buscar sempre el millor sistema d’eficiència i de control, que no ha de ser necessàriament sempre el mateix.

L’objectiu d’un municipi ha de ser assegurar a tots els seus ciutadans l’accés a uns serveis amb una qualitat suficient i amb una tarifa assequible. L’eficiència és la relació entre la qualitat i el cost de producció. Qui decideix la forma de gestió ha d’intentar sobretot millorar aquesta relació reduint cost i augmentant qualitat. L’ha de triar tenint en compte que hi pot haver moltes variants (gestió municipal, empresa pública, empresa mixta, consorci de municipis, concessió a una empresa privada, o a diverses...).

Com que “accés universal” no significa necessàriament “accés gratuït”, el finançament pot combinar una aportació municipal i una tarifa que pagui l’usuari, de manera que quedi assegurat l’accés a la qualitat mínima garantida a un preu assequible (potser fins i tot nul), i una tarifa progressiva en funció de més qualitat o més volum de consum.

4. La transparència en el sector municipal. També cal tenir en compte altres aspectes menys racionals. S’han d’intentar reduir les possibilitats d’un mal ús del poder polític a través de la contractació. Hem vist una gran quantitat d’operacions sospitoses de corrupció o d’amiguisme tant en la contractació d’obra pública com en la de serveis. No seria raonable que, per evitar-ho, els municipis muntessin la seva pròpia empresa constructora. Però en el cas de la prestació de serveis públics, l’alternativa de gestió directa és possible, i cal tenir-la en compte. És evident que aquesta gestió tampoc elimina el perill de corrupció. La transparència i la rendició de comptes han de ser el millor remei.

stats