OPINIÓ
Opinió 22/04/2016

La Justícia du els ulls tapats

4 min

Ningú no em creu quan dic que jo som jo. He passat els cinquanta i no tenc feina. Fins no fa gaire he tengut un africà, de Mali, instal·lat a casa. Com que, víctima de la pirateria, m’havia arruïnat amb la botiga de discos ètnics que tenia, estava carregat de deutes, vaig haver de posar una habitació a lloguer. En Dou feia de picapedrer, però la constructora va tancar i va quedar sense feina. Així i tot, no sé com, em pagava puntualment el lloguer. Per això, quan em demanà si em sabria greu que, ara que hi passava moltes hores, posàs música a la seva habitació, li vaig dir que no.

Sempre me’n vaig a dormir d’hora. Descans malament, per les apnees. Però no em molesta, quan som dins el llit, sentir música. Em relaxa. L’electrònica, no: no l’aguant i em treu de polleguera. I era l’única que a ell li agradava. Ja feia moltes de vegades que li ho deia, però de cada cop els precs tenien més poc efecte. Posava la música massa fort i jo no podia aclucar els ulls.

Aquell vespre em vaig aixecar encès i vaig obrir la porta d’un cop. Les altres vegades sempre l’havia trobat tombat al llit, però ara devia estar arran de la porta, perquè vaig notar un cop i el vaig veure caure en redó amb la punta de la banya de rinoceront clavada a un ull –sempre havia pensat que era una imprudència tenir-la penjada darrere la porta. No vaig tenir temps de reaccionar. Al cap de pocs segons ja no es bategava. No sabia què fer. De tot d’una vaig pensar avisar els veïns perquè telefonassin a l’u-u-dos. Ho vaig descartar; la veïna del replà es feia més amb ell i ens devia haver sentit discutir per la música. El seu testimoni em perjudicaria. Vaig estar dubtant una bona estona fins que vaig entendre que tot havia empitjorat pel temps que ja havia passat. Com que tenia un congelador de cofre, l’hi vaig posar. Just just, però hi va caber.

La veïna, els caps de setmana, solia anar a una casa de la platja amb els dos fills; podria esperar fins divendres a vespre per a desfer-me’n. Però aquell cap de setmana un dels nins va estar malalt i no se n’anaren.

Dissabte. I el cos, al congelador. No sabia què fer. No gosava sortir. Vaig decidir treure’l a bocins. Vaig posar un CD d’en Dou; ben fort, com solia fer ell. Després vaig agafar una serra elèctrica i vaig fer-lo trossos. A mitjan feina, una cama seva em va relliscar i un cop de genoll m’esclatà el nas. Aturada l’hemorràgia, vaig acabar el trosseig. El vaig ficar dins bosses de fems i el vaig tornar al congelador. Ara sobrava lloc i tot. L’endemà vaig fer vida normal. En tornar a casa, vaig veure que no gaire lluny havien deixat una obra a punt per a formigonar-ne els pilars del primer pis. Era una bona oportunitat. Quan ja feia fosca, vaig agafar les bosses amb el cap, les mans i els peus trossejats i vaig tirar-los dins l’encofrat d’uns quants pilars: suposava que hi abocarien la pasta sense guaitar-hi.

Ja a casa, pensava que també podria desfer-me’n cuinant part de la carn i tirant-la després a trossets als fems o als gats i cans del carrer. Com que feia el sopar, vaig aprofitar que tenia la paella al foc i hi vaig posar un bistec de cuixa. Ben salpebrat, feia una flaire increïble. He de dir que no sé per què ho vaig fer, però ho vaig fer: el millor tast de ma vida. Entre trossos que me’n vaig menjar i les restes que tirava als fems o als felins i cànids de carrer, al cap d’un mes ja tenia el congelador buit. No m’ho podia creure.

Tot anava bé fins que vaig veure que m’havien sortit taques. En vaig comptar sis, no gaire grosses. Al coll i als braços. El metge em digué que era cosa de l’edat. No era greu. Em va recomanar que no anàs gaire pel sol, que em posàs protector solar i que hi tornàs al cap de dos mesos.

Malgrat la pomada, s’anaren multiplicant. No gosava sortir de casa. En pocs dies tot jo ja era taca. I no sols això: era gairebé en Dou, clavat. No m’ho podia creure: també en tenia els atributs. Hi havia guanyat molt. Tant que no em vaig poder estar de sortir de nit. Encara no em sé avenir de l’èxit. M’oferien diners i tot. Vaig recuperar l’alegria. Tot rodava.

Un dia la policia tocà a la porta. La veïna del replà els havia avisat perquè feia molts de dies que no em veia i perquè l’inquilí subsaharià feia coses rares. Escorcollaren la casa, trobaren restes de sang meva al congelador i em detingueren. Tenien proves que m’havien assassinat.

Jo els dic que som jo i que som viu. Que no som en Dou. No m’escolten. Em tenen en una cel·la del psiquiàtric a l’espera d’un informe per veure si estic en condicions de ser jutjat. M’acusaran d’haver-me assassinat a mi mateix. ¡I no els sorprèn gens que parli sense accent estranger! Mentrestant continuen cercant el meu cos. Diuen que, prop de casa, han trobat restes humanes, però són d’un home negre. Els diaris parlen de la meva desaparició i carreguen la culpa al maleït malià. Les xarxes van plenes de frases racistes; sempre reben els mateixos.

I ningú no em creu quan dic que jo som jo.

stats