05/01/2016

“England’s difficulty...”

3 min

“En el fons, des del punt de vista català, ens convé una gran crisi política del sistema espanyol. És en els moments de greu crisi quan millor es pot negociar la qüestió catalana, com va passar el 1931 o el 1977”, reflexionava el 20-D l’historiador Borja de Riquer a preguntes de la secció de política d’aquest diari. Passats els comicis que havien d’acabar amb el vell món, el Parlament espanyol més fraccionat des de la II República és la imatge més gràfica de l’embolic fenomenal en què sembla embarrancar la política espanyola. Les sumes són impossibles i les tensions a l’interior dels partits són d’alt voltatge. El temor a una repetició de les eleccions —la principal debilitat catalana— s’estén, ara també, a Madrid. La gran crisi política del sistema espanyol està servida.

La Catalunya que ja s’encara al fet d’haver de repetir eleccions té aquesta mena de consol que comporten les fatalitats repartides. Què pot succeir de cara a les noves eleccions catalanes? En principi, una rebaixa del to transcendental dels darrers comicis, i la recuperació d’un cert debat ideològic entre els partits independentistes, ara dissimulat en l’opció unitària. No serà l’únic retorn. L’abstracte dret a decidir, reminiscència del passat immediat, torna a la vida. I ho fa de la mà de la nova força que comença a bastir el lideratge d’Ada Colau més enllà de la ciutat de Barcelona, En Comú Podem, que amb el padrinatge de la batllessa ha atorgat un gruix important de diputats al tercer grup de la cambra baixa, un Podem representatiu de l’Espanya no castellana. Davant el nou escenari, En Comú Podem pot pretendre ser el catch all party capaç d’endrapar votants del PSC, ICV i la CUP —ai, la CUP!— alhora, amb una clara voluntat hegemònica, corregint les errades de la darrera campanya catalana. El temor d’una Catalunya on la primera força fos Ciutadans —una formació que s’ha despertat del somni amb la realitat de ser poc més que una magnífica creació mediàtica— s’ha esvaït. Potser unes noves eleccions catalanes enmig de la gran crisi espanyola són més una oportunitat que un fracàs. Però Catalunya ha de saber jugar bé davant l’oportunitat d’una crisi com aquesta.

A les seves memòries, el periodista Eugeni Xammar rememora les ingènues jornades que van seguir la proclamació de la II República, així com els auguris més pessimistes sobre la primavera republicana en relació a Catalunya: “Dels meus primers contactes amb Irlanda i amb irlandesos durant la Primera Guerra Mundial n’havia quedat indeleblement impresa al meu cervell una fórmula sentida mil vegades: «England’s difficulty is Ireland’s opportunity [la dificultat d’Anglaterra és l’oportunitat d’Irlanda]». La Primera Guerra Mundial, gran dificultat per a Anglaterra, fou l’oportunitat que Irlanda va aprofitar per conquerir de primer l’autonomia i tot seguit la independència. I per mi no n’hi havia cap dubte. Com més hi pensava més naturalment i fàcilment arribava a la conclusió que Espanya amb la proclamació de la República entrava en un llarg període de dificultats que anirien essent més greus amb els dies, els mesos i els anys. El període d’eufòria —republicanització dels estancs, bandes militars tocant l’Himno de Riego i Els segadors, etcètera— seria entretingut però curt. No passaria gaire temps sense que les dificultats d’Espanya comencessin. I la pregunta que jo em feia era aquesta: «¿Les dificultats d’Espanya serien l’oportunitat de Catalunya?» Ho podien ésser, sense cap mena de dubte, però a condició que els catalans en tinguessin consciència”.

Ara bé, associar la sort de Catalunya a la resolució de la crisi espanyola, que va ser un dels errors que van menar al 6 d’Octubre del 1934, que encara s’insisteix a presentar com un intent secessionista, pot ser tan perillós o més que calcular malament les forces pròpies i la robustesa de les alienes per dur a terme una empresa amb resistències tan poderoses en contra. Amadeu Hurtado, un nom tan habitual en aquests articles com el de Xammar, evoca a les seves memòries l’enterrament del president Prat de la Riba en plenes jornades d’una crisi espanyola, la de 1917, que també ho havia de capgirar tot: “Potser enterràvem tot un període i tota una concepció de la nostra vida política que s’havia vist inspirada pel famós seny català. I mentre formava part del gran seguici, tenia com una mena d’aprensió que el nou període que començàvem amb concepcions més expeditives fos menys venturós, que convertiria l’hora hegemònica somniada en una absorció de l’esperit de Catalunya per les tradicions polítiques de la vella Espanya”. I és que el risc de caure a la teranyina de la política espanyola, com en altres ocasions històriques, existeix.

stats