El cost marginal zero

La física de Newton es basa en el principi de l’acció i la reacció. Cada força té la seva oposada. Ningú fins a la formulació de la teoria de la relativitat i la quàntica va poder pensar que el temps i l’espai fossin variables o que l’observació d’un fenomen en canviés el resultat. Avui s’ha comprovat experimentalment que el temps i l’espai ho són i que dos fenòmens contradictoris poden ser simultanis.

El mercat és l’única estructura econòmica que coneixem. L’acció, la demanda, i la reacció, l’oferta, determinen el punt d’equilibri del mercat, el preu. El mercat marxista, planificat, és una excepció que confirma la regla.

Jeremy Rifkin, autor del llibre La sociedad de coste marginal cero, pretén que el capitalisme tal com el coneixem ha arribat al seu punt final, no per l’acció d’una força externa que el destrueixi sinó per la seva pròpia i interna autodestrucció.

Les noves tecnologies permeten crear productes i serveis amb un cost marginal pràcticament nul. El cost d’un producte o un servei és la suma del cost de la matèria primera, la mà d’obra i l’amortització dels actius invertits (màquines, fàbriques, etc). Si, a causa de la tecnologia, el cost de la mà d’obra es redueix perquè se’n necessita menys, el cost extra de produir més serà també baix perquè l’amortització de la inversió ja està remunerada amb el que ja s’ha produït.

És com tenir una fàbrica: una vegada en funcionament, produir 1.000 unitats és igual que produir-ne 2.000. Si el cost marginal és zero, el preu ho serà també, perquè si algú pretengués mantenir un preu elevat per un producte que té un cost baix sempre hi haurà un altre fabricant que per vendre més n’abaixaria el preu... La pregunta clau per a aquests productes de cost nul és: el mercat, tal com el coneixem, té sentit?

Avui la informació, la fabricació en 3D i l’ensenyament per internet són productes i serveis de cost pràcticament zero i, per tant, que surten del mercat tal com avui l’entenem. ¿Qui vol pagar per la informació si és gratuïta a la xarxa? ¿O qui vol pagar per un ensenyament que és gratuït, o quasi, i d’alta qualitat? I, si no es vol pagar per un producte, ¿qui esmerçarà esforços a produir-lo?

L’economista Lange va escriure: “L’estabilitat del sistema capitalista està afectada per l’alternança entre els intents de detenir el progrés econòmic per protegir les inversions poc productives i els col·lapses que es produeixen quan aquests intents fracassen”. Però aquest principi entra en crisi si el cost de produir és nul.

Rifkin planteja una hipòtesi nova: aquests béns i serveis es produiran en el “pro comú col·laboratiu”, és a dir, un espai en el qual el mercat desapareix i es comparteix el que hi ha amb criteris de col·laboració i no de competència.

Ja no estaríem en el mercat, acció i reacció, sinó en un paradigma similar a la termodinàmica: es comparteix el que hi ha perquè, com l’energia, el “pro comú col·laboratiu” no es destrueix sinó que es transforma, encara que aquesta transformació redueixi la qualitat del bé de la mateixa manera que l’energia es degrada perquè augmenta d’entropia i esdevé progressivament irrecuperable...

És el benefici el que manté les empreses, però si el que produeixen té un cost molt baix el benefici és impossible i l’empresa també. En definitiva, la tecnologia redueix l’amplitud del mercat perquè redueix el cost de molts béns i serveis i, per tant, el benefici de qui els produeix. Aquests béns i serveis serien els que sortirien del mercat i passarien al “pro comú col·laboratiu”.

Malgrat que hi ha precedents en l’Edat Mitjana de “pro comú col·laboratiu” -de treballadors que ho posaven tot en comú per resistir l’abús del senyor feudal- o en l’època de la Revolució Industrial amb el naixement del sindicalisme, el problema que ara es planteja és com es fa un ús ordenat dels béns compartits quan el seu cost és molt baix.

El mercat es reduirà pel cost pràcticament nul de béns i serveis que fins ara s’han produït amb cost, però també, i d’això no en parla Jeremy Rifkin, el mercat creixerà perquè hi haurà nous béns i serveis necessaris per al mateix avenç tecnològic.

De fet, els consumidors i productors en el “pro comú col·laboratiu” seran una mateixa cosa i tots hauran de tenir cura que l’evolució, malgrat transformar la riquesa, no esgoti uns recursos naturals que són limitats.

S’ha de reconèixer al Sr. Rifkin imaginació i visió, però no és segur que la seva previsió futura del mercat es compleixi perquè el seu abast es modificarà, més que reduirà, amb un a amplitud i una forma que avui són encara imprevisibles.